Les disculpes de la creadora de ‘Friends’

Marta Kauffman, creadora de la mítica sèrie Friends juntament amb David Crane, ha anunciat que farà una donació de quatre milions de dòlars a la Universitat de Brandeis, a Boston, i més concretament al departament d’estudis africans i afroamericans d'aquesta universitat. El motiu principal són les crítiques que, de manera especialment intensa durant els darrers anys, han qüestionat la decisió de triar sis persones blanques per a l’elenc d’una sèrie que va marcar un abans i un després en la història de les sitcoms. Per simple estadística si parlem de Manhattan, és difícil de justificar, efectivament, que entre els protagonistes no hi hagués cap persona negra, i ja no entrem en el fet que no hi hagués tampoc cap persona homosexual o pobra o llatina o grassa, per exemple, perquè aquest no és el tema que ens ocupa aquí, si bé donaria segurament per a un parell més de donacions a diferents departaments universitaris. 

Kauffman ha expressat que se sent avergonyida i penedida pel fet de no haver-ho sabut fer millor aleshores, i ha demostrat una gran honestedat en afirmar que ha trigat temps a entendre algunes de les crítiques que la sèrie havia rebut en aquest sentit. Vint anys i desenes de litres de bòtox després de la fi de la sèrie, és lloable que la cocreadora de Friends sigui capaç de fer autocrítica i d’entendre que el públic i, per tant, també els productes de televisió han canviat la mirada i el grau d’exigència des de llavors. La donació dels quatre milions de dòlars serien un símbol tan o tan poc rellevant com tots els símbols que vertebren la nostra realitat i que configuren un imaginari en què els gestos, per subtils o modestos que siguin, s’analitzen amb exhaustivitat, sense compassió: els símbols, ben trobats, poden enaltir una figura i fer oblidar, fins i tot, altres rerefons i, en canvi, el gest incorrecte és capaç d’enterrar-ne els executors de manera despietada, no debades qualsevol símbol es magnifica en l’era 2.0. 

El que ha fet Kauffman demostra fins a quin punt és important que des dels altaveus que tenim individualment traslladem què ha canviat en la nostra societat i en la nostra manera de pensar, amb vista a desencadenar una reflexió profunda, sense prejudicis, sobre les coses que han evolucionat a millor i que, en conseqüència, haurien de tenir una plasmació real en els productes audiovisuals, literaris, folklòrics, tradicionals. Penso, de fet, que seria desitjable replicar posicionaments com el de Kauffman, és a dir, crear detonants per al qüestionament i la reivindicació de nous formats per part, fins i tot o sobretot, de creadors i creadores que podrien limitar-se a comptar els bitllets que aquells productes els van proporcionar en el seu moment. També penso, en aquesta mateixa línia, que la humilitat que ha demostrat Kauffman hauria de fer-se extensible a les actituds amb què les persones joves, educades en altres sensibilitats, conceptes i perspectives, puguem cridar l’atenció dels que anys enrere, quan nosaltres érem petits o quan ni tan sols érem un projecte, van crear històries que eren coherents amb una sensibilitat diferent que sens dubte no ha de justificar-se o banalitzar-se, però que es pot revisar i matisar des d’una actitud més comprensiva que taxativa, més propensa a l’anàlisi crítica que al judici implacable. L’anomenat presentisme històric, que s’entén com la tendència a fer revisionisme del passat amb ulls del present, pot ser nociu si s’esquiva la pedagogia i s’opta directament pel càstig sense fissures ni atenuants, obviant la realitat d’aleshores i imposant amb certa arrogància una mirada que no tindríem si haguéssim nascut mig segle abans. 

Les reaccions com les de Kauffman són desitjables i valorables i justament per això cal fer entendre els nous codis socials sense caure en la condemna total d’aquell producte, de la mateixa manera que cal ser capaços de mirar cinema clàssic amb un ull crític que condemni el classisme, el masclisme, l’homofòbia, el racisme imperants, però sense que la cancel·lació de l’obra i dels seus creadors s’erigeixi en la fórmula preferida, perquè créixer i madurar en tots els sentits passa, també, per aprendre dels errors del passat i per saber perdonar i veure les pròpies errades en matèries que no se sabia que eren incorrectes fins que el món, amb eines i contextos renovats, ho va saber veure i verbalitzar.

Marta Kauffman ha tingut un gest important que va més enllà de la donació de quatre milions de dòlars: ha sabut demanar disculpes i dir que es va equivocar. I només per això ja la voldria d’amiga en una sitcom, això sí, més multicultural.