Per què la discriminació positiva a la universitat és necessària

Fa unes setmanes, el professor Andreu Mas-Colell, en el seu articleTemps de selectivitat (ARA, 17 de juny) exposava la possibilitat de modificar l’accés a les universitats catalanes per fer-lo més equitatiu. Una opció proposada era incrementar el pes de la selectivitat per sobre del 60%, pensant en els estudiants que provenen d’escoles públiques, possiblement amb notes més ajustades. També posava sobre la taula que les universitats poguessin tenir un paper actiu a l’hora de seleccionar els seus estudiants. Això ens acostaria al món anglosaxó, on cada universitat té un procés propi d’admissió d’estudiants a partir de la valoració de diversos elements: l’expedient acadèmic, un assaig motivador i fins i tot una entrevista personal.

Als Estats Units, a aquest procés s’hi afegia un component de discriminació positiva respecte a la raça, amb una voluntat d’equalització davant de dèficits històrics importants i que encara arrosseguen desavantatges. Aquestes polítiques han tingut una vigència llarga, des de finals dels anys 70, però una sentència de fa un parell de setmanes del Tribunal Suprem ha prohibit la discriminació positiva per raó de raça, en un cas contra Harvard i la Universitat de Carolina del Nord. Aquesta sentència està generant molt debat en el país sobre com s’hauran de gestionar les admissions a partir del curs vinent.

Una de les possibilitats és que res no canviï a efectes pràctics, per tres motius. El primer és que les universitats són les primeres interessades a mantenir la diversitat a les seves aules; els beneficis, tant pel que fa a l'aprenentatge com, després, per a la societat, estan sobradament demostrats. El segon és que els mateixos aspectes subjectius de l’admissió faran difícil demostrar davant d’un tribunal que s’ha acceptat un estudiant per la raça i no per la qualitat del seu assaig; les universitats sempre podran argumentar que es valora més el bàsquet per sobre del beisbol, o el macramé per sobre del ganxet, sense explicitar si s’ha valorat la raça. El tercer és que la mateixa sentència deixa una porta oberta perquè afirma que es pot justificar la “qualitat de caràcter o una habilitat única que el candidat o candidata pot aportar a la universitat”, i la raça podria entrar dins d’aquesta descripció.

Davant d’aquest debat, una proposta que està emergint amb força és deixar de banda la variable raça per discriminar positivament, i començar a valorar la diversitat socioeconòmica dels estudiants, que acaba sent el que realment marca la diferència en l’accés a una educació de qualitat. Ara mateix, només les famílies que coneixen bé el procés d’admissió universitari poden ajudar a dissenyar currículums potents als 18 anys o pagar una consultora –que pot arribar a costar 25.000 dòlars– per ajudar en la preparació de sol·licituds exitoses per entrar a les millors institucions. De fet, el sistema genera situacions competitives ben curioses. Per exemple, famílies que trien determinades escoles bressol perquè, empíricament, els seus alumnes acaben tenint més probabilitat de ser admesos en determinades universitats; o homes blancs heterosexuals meditant si han de declarar una altra orientació sexual, també per incrementar les seves possibilitats d’admissió.

Per sort, el sistema d’admissió a les universitats catalanes està centralitzat per la Generalitat i és més senzill, bàsicament basat en els resultats obtinguts a batxillerat i a la selectivitat, que és un criteri objectiu, però que no està exempt de biaixos. Per això, la Generalitat també preveu formes de discriminació positiva per a algunes persones. Ara mateix, tenen algunes places reservades a més grans de 25, més grans de 45, discapacitats, esportistes d'elit, poble gitano i tutelats i extutelats de la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència). Aquests dos darrers col·lectius, que recullen específicament la diversitat socioeconòmica, són molt acotats i sovint no s’aprofiten totes les places.

Al marge de les polítiques de la Generalitat, s’han creat diversos programes per a estudiants de secundària i batxillerat en instituts d’alta complexitat amb l’objectiu d’acompanyar-ne alguns fins a la seva entrada a la universitat. Un d’aquests programes és Prometeus, que va néixer al barri del Raval fa uns anys amb el suport d’entitats socials, l’Ajuntament de Barcelona i les universitats de la ciutat i que ja suma diverses generacions de joves, d’orígens geogràfics molt diversos, que han acabat amb èxit els estudis universitaris i s’han convertit en referents a les seves comunitats, on poden exercir la seva professió amb la sensibilitat pròpia dels seus orígens. El programa és exitós i s’està estenent arreu de Catalunya, però hi ha limitacions importants en l’accés a alguns estudis universitaris –els de més demanda i notes de tall elevades. 

Les places reservades al poble gitano són una en cada estudi, igual que per a tutelats i extutelats. Ampliar l’abast de qui podria accedir-hi o bé crear una nova via no hauria de ser difícil. Els criteris de vulnerabilitat socioeconòmica ja estan definits i gaudeixen de reserves de places en etapes educatives inferiors, però que, ara mateix, s’aturen quan s’arriba a la universitat. A més, la mateixa evolució demogràfica indica que les notes de tall aniran a la baixa i, per tant, no caldria mantenir la política durant gaires anys.