Discriminació i identitat (1)
El lligam entre discriminació i identitat és vell com la humanitat. Des de temps immemorials molts col·lectius han pogut dir “Ens odien pel que som” o “...pel que no som”. Pobles com el jueu han sigut perseguits arreu per la seva tossuda voluntat de mantenir la identitat inserits com a minories en altres cultures. Ser dona, ser negre o ser homosexual, per posar tres exemples emblemàtics, ha comportat ser discriminat. I una de les grans fites de la civilització ha sigut proclamar que ser humà -sigui quina sigui la pròpia identitat- crea uns drets intrínsecs, inalienables i idèntics als de qualsevol altre humà.
Però el debat sobre la llei trans planteja un salt qualitatiu en el binomi identitat-discriminació de prou transcendència perquè sigui imprescindible reflexionar-hi a fons abans d’acceptar-lo o rebutjar-lo. La modernitat ha consistit en combatre la discriminació sense qüestionar la identitat. Ha dit: “És bo i legítim que et reivindiquis com a dona, com a negre o com a homosexual i que, des d’aquesta identitat, exigeixis que tenir-la no pot motivar ni justificar cap mena de discriminació”. En canvi, l’anomenada postmodernitat sembla que apunti en una altra direcció: la de qüestionar la identitat fins al punt que deixi de ser “el que soc i no puc deixar de ser” i esdevingui“el que vull ser”. Les identitats serien en part un resultat de la discriminació, i diluir-les -fent-les subjectives, indefinides i arbitràries- una manera de combatre-la. En la mesura que entén les identitats com a “construcció social”, part del discurs postmodern contra la discriminació consisteix en “desconstruir-les”.
I és paradoxal que aquesta desconstrucció convisqui dins dels cercles progressistes amb la seva exaltació. Ara mateix, dins del feminisme, la reiteració de l’oposició dona-home -amb derivades que arriben a vincular-la a diferències en qualitat humana- conviu amb una condemna del binarisme. Traslladant-ho a l’àmbit dels usos lingüístics, conviuen els que persegueixen el masculí genèric -dir nens a nens i nenes- i mantenen una aposta redundant, disfuncional i insostenible pel desdoblament sistemàtic, amb els que rebutgen aquesta consagració del binarisme i busquen en la i (¿lis nenis?) la seva superació. Conviu, en altres paraules, l’afirmació del binarisme identitari amb la voluntat de desconstruir-lo. Fins i tot en l’àmbit dels trets racials, veiem com el progressisme més mainstream no aprofita la real i inqüestionable barreja racial per subratllar la irrellevància del color de la pell i s’omple la boca proclamant que negres molt blancs -com Barack Obama o Kamala Harris- són negres i prou.
Darrere aquests debats, n’hi ha un de més profund: ¿fins a quin punt les identitats són biològiques o socials (innates o culturals)? O, concretant-ho més, fins a quin punt algunes identitats -malgrat la seva importantíssima dimensió social i cultural- tenen també un nucli biològic, innat, que no es pot ignorar sense que els drets se’n ressentin. En seguiré parlant.