Discernir, més que no fer sang
Plou sobre mullat. Si la vida política institucional ja feia anys que anava pel pedregar del descrèdit, tot d'una sembla que s'ha estimbat definitivament i que és en caiguda lliure cap al no-res de la desconfiança indiscriminada. A la impressió general que l'acció política anava fent la seva al marge d'una bona interlocució amb el ciutadà corrent, ara s'hi afegeix l'explosió dels casos de corrupció -presumpta o confessa-, dels de prevaricació i tèrbols tràfics d'influències, els d'espionatge de tothom a tothom o les formes més que dubtoses de finançament dels partits, com ara els escandalosos sous que reparteixen les diputacions per la dedicació al servei dels partits.
EL MÉS GREU ÉS que tot plegat conforma un magma confús que implica tothom sense permetre fer distincions ni de persones, ni de gravetats, ni de responsabilitats. La situació, des del punt de vista comunicatiu, gairebé només permet afegir-te al pim-pam-pum de la desqualificació general, i qualsevol intent d'anàlisi mesurada et fa sospitós de relativitzar-ne la gravetat, si no de complicitat i tot. La lògica mediàtica, més que no pas afavorir el judici crític fonamentat en la informació veraç, s'aboca a l'espectacle del linxament públic sense judici. Ara mateix, si en públic no afegeixes llenya al foc i no et fas l'escandalitzat des de la més encesa indignació, t'acusen d'encobrir la corrupció. I els que sempre havien tapat mediàticament determinades males pràctiques, o hi havien participat directament, ara es llancen com hienes damunt dels acusats per emmascarar qualsevol ombra de sospita.
PERÒ SI ÉS CERT que en temps d'allò que amb tanta lleugeresa s'havia qualificat d' oasi polític hauria calgut denunciar amb més coratge tot el que s'hi amagava, en canvi sóc del parer que en els temps actuals el compromís intel·lectual exigeix no pas afegir-se a la indignació indiscriminada sinó asserenar els ànims. Asserenar-los i proporcionar criteris que facin possible un discerniment que ens allunyi dels desitjos de venjança, d'ajustament de comptes i que ens adverteixi del risc de posar l'esperança en il·luses regeneracions catàrtiques. Ara, en lloc d'utilitzar la denúncia irada, el coratge cal demostrar-lo fent notar que no tot és un podrimener, que no és cert que la merda ens arribi al coll, i insistint que només amb el retorn a la decència comuna que han conservat tantes i tantes persones i institucions podem recuperar l'arma regeneradora més exigent de totes: la confiança.
EL CAS DELS CENTENARS i centenars de dossiers d'espionatge és una mostra clara de com hem perdut el sentit de les proporcions. Ja veurem si judicialment es va més enllà d'alguna condemna per l'ús de procediments d'escolta il·lícits. Però en general només s'hi trobarà reculls d'informació banal, i hores i hores de maledicència utilitzada per buscar la complicitat de l'interlocutor i obtenir-ne quatre xafarderies i un parell de rumors incerts sobre l'adversari. La meva impressió és que l'alarma no és per si es desvelen grans secrets, sinó tot el contrari: per si queda en evidència la profunda banalitat de les confidències polítiques que hom sol fer-se al voltant d'una taula de restaurant. En aquest sentit, entenc la crispació d'Alícia Sánchez-Camacho per si es desvela la naturalesa de la seva conspiració amb Victoria Álvarez a La Camarga: pura conversa tavernària dissimulada amb un àpat prou decent a càrrec del pressupost d'unes dietes pagades amb diner públic.
ÉS CERT QUE la debilitació dels lideratges i les institucions, el creixent escepticisme sobre la regeneració de la vida pública i la provocació d'un clima de desmoralització afecten l'autoestima col·lectiva necessària per encarar els grans desafiaments que Catalunya té plantejats. I diria que hi ha qui es rabeja a remenar el femer amb aquesta miserable esperança, a falta d'altres armes. Per això, repeteixo, més que no caure en el parany mediàticament tan agraït de la santa indignació, cal fer un exercici serè de discerniment crític, tot i que no mereixi l'aplaudiment d'aquell públic a qui sembla que només l'apaivaga fer sang.
