Disbarats sanitaris

Catedràtic d’Economia de la UPFEs molt fàcil guanyar notorietat política manipulant qüestions socials que afecten la salut. Tan preuat és aquest bé i tot el que l’envolta, que mostrar-se guardià de les seves suposades essències públiques en el terreny de la política sanitària té molts beneficis potencials i pocs costos per a qui s’hi dedica. Poc a guanyar gestionant però molt criticant. I és que si s’encerta amb la crítica de precaució, temors i denúncies formulades s’obtenen rèdits i notorietat i, si es falla, els perjudicis esdevenen perdonables per l’excés de zel consentit als guariments d’una cosa tan valorada com la salut. En pocs dies, en tenim dos exemples. L’intent de frenar l’activitat privada del Barnaclínic, per suposades irregularitats -en cap moment substanciades de moment-, i la frenada sembla que definitiva del projecte big data VISC+ (obtenir finançament públic del gran banc de dades que permet la utilització ciutadana dels serveis sanitaris). Les dues mesures, cap de les quals avaluada, les han venut els suposats defensors de la sanitat pública com a precautòries, i han tret l’espantall de la privatització dels serveis, de fer negoci amb els pacients o amb les seves dades. En un cas, però, el que s’està fent és afavorir efectivament la sanitat privada, que veia la pública, amb prestacions privades separades, com una competidora. Enhorabona, doncs, a qui ho ha fet en defensa declarada de la sanitat pública.

La gran hipocresia

Si es tira endavant, s’haurà, a més, augmentat el dèficit públic, ja que la institució pública no podrà comptar amb aquells ingressos per sufragar els seus costos, que depenen si no dels comptes de la Generalitat. I els que ho han proposat diran que així han defensat el contribuent! Fantàstic. Si es retira finalment el projecte VISC+, el de les dades, s’haurà consumat la gran hipocresia de partits polítics i representants experts que diuen en privat el que després no diuen en públic per no perdre vots davant de qui l’ha dita més grossa en un tema que sovint desconeixen. Ho hauran fet per protegir la ciutadania, però a la pràctica hauran sembrat alarmes per preservar l’ statu quo. Fent-ho, s’haurà acceptat explícitament la incapacitat de la gestió pública per fer front a nous reptes. Un sector públic que, pel que en resulta, no deu saber regular el maneig de dades mantenint la confidencialitat, o garantir des d’un patronat públic l’interès social. Sota la sospita del gestor corrupte, benvingut sigui doncs l’administrador polític. Amb un sector privat que així treu pit de competència i savoir faire, respecte d’un sistema que manté les institucions públiques lligades de mans i peus, mentre les corporacions el parasiten. Si tot això acaba passant, s’haurà demostrat una vegada més que a qui ha de mantenir el rumb de la política sanitària d’un país li tremola el pols i és capaç de sacrificar la feina dels seus empleats i quadres de direcció a toc de corneta. Finalment, la situació haurà evidenciat com alguns d’aquells directius s’hi avenen submisos, comportant-se com a administradors, adversos als riscos polítics; això sí, a preu de gestors qualificats. Així no es construeix un país seriós i una administració forta per als temps que vénen. En favor de l’estat del benestar, avui menys que mai podem estar al costat dels seus entusiastes.

´