El disbarat de les lectures (no) obligatòries

Fa uns dies es va difondre un document signat pel Consell Interuniversitari de Catalunya que recull l’acord del mateix Consell i del departament d’Educació per eliminar les lectures obligatòries de literatura catalana i castellana de les matèries comunes de batxillerat i de les proves de selectivitat del curs 24-25 excepte en el cas dels alumnes que cursin com a optativa literatura catalana o castellana. Aquest diari s’ha fet ressò a bastament d’aquesta decisió, que ha aixecat una bona polseguera.

Jo, que soc professora de literatura des de fa gairebé mig segle, primer a secundària i després a la universitat, ja no sé quina vestidura més esquinçar-me. El disbarat em sembla tan magne que fins i tot em costa ordenar la meva estupefacció. Anem a pams, doncs. Fa anys que discutim què és més important, si les competències o els continguts, i aquesta em sembla una de les discussions més estèrils del món acadèmic. Els pedagogs insisteixen que les competències ho són tot, i afirmen que un alumne que domina una destresa i una competència podrà obtenir sense cap esforç els continguts que li calguin. D’altra banda, els acadèmics d’altres àrees continuen defensant aferrissadament la supremacia dels continguts adduint que una competència que no s’exerceix sobre un contingut és un pont sobre el buit. Que les competències són importants és obvi: saber llegir és fonamental per poder llegir, però mentre s’aprèn a llegir ja es llegeix un contingut, la paraula casa, per exemple. Ambdues coses són indestriables i, a parer meu, no es pot tenir una sense l’altra.

Ara bé, crec que la qüestió rau en decidir què llegim, com llegim i per què llegim. I això ens porta a la qüestió del cànon. El cànon és la tradició literària d’una cultura i d’una llengua, decantada pel temps i per la prescripció de l’auctoritas. És a dir, una mena de top ten dels textos literaris sobre els quals s’ha produït un “efecte colador” que ha llençat a l’aigüera una part, la més grossa, i n’ha conservat una altra, la menor. Naturalment, sobre el cànon hi actuen factors extraliteraris, ideològics –que molts cops són determinants– o fruit de modes i convencions socials. Per això el cànon ha estat molt contestat d’ençà dels anys 70 i, sens dubte, amb justícia. El cànon és “tradicional”, no ho pot evitar, accepta pocs “hostes” nous, no sol fer fora cap dels residents amb drets adquirits i, com deien les feministes americanes dels anys 70, està ple de textos “d’homes blancs morts”. Tot i això, ens podríem preguntar si una persona que ha acabat el batxillerat pot anar pel món convençut que Dante Alighieri és un futbolista de la Juve, per exemple.

Privar l’alumnat, especialment l’alumnat d’un origen social precari, que no porta de casa el “capital cultural incorporat” del qual parlava Pierre Bourdieu, de la possibilitat de fer una lectura guiada del Tirant lo Blanc, de La plaça del Diamant, de La casa de Bernarda Alba o del prodigiós recull de contes d’Ana María Matute Los niños tontos, algunes de les lectures dels darrers anys,és, al meu entendre, una manera de fer més ampla la bretxa social i que no hi hagi cohorts d’alumnat que es reconeguin en unes lectures comunes, un fet greu, perquè les lectures prescrites també creen “comunitat”, com bé sap la generació que va llegir el Mecanoscrit del segon origen, per exemple. Aquesta nova decisió, presa potser (em penso que soc una malpensada vocacional) amb l’obscura intenció que no transcendeixi la trista situació de la competència de lectura, tan espellifada que ja no els permet seguir aquests textos, em sembla una aberració que rebla el clau d’un llarg procés de menyspreu de la literatura que l’ha reduït a mer complement de les classes de llengua.

El professor i crític literari Harold Bloom, grandíssim lector, que als anys 90, ferit perquè segons ell el “seu” Shakespeare era arraconat a Yale, la seva universitat, va escriure El cànon occidental per defensar una manera d’entendre la literatura i de llegir. En un altre text posterior, Com llegir i per què (2000), que em sembla encara més interessant, diu que llegir els textos del cànon és “la cerca del plaer difícil”. ¿Tan mala opinió tenim del jovent que considerem que no són capaços de gaudir d’aquest “plaer difícil”? En el mateix llibre, Bloom es pregunta: “Tenim al nostre abast una quantitat interminable d’informació, però ¿on trobem la saviesa?” ¿Cal que enmig d’un diluvi d’informació fake, esbiaixada o fabricada per una IA, privem l’alumnat d’un camí per accedir a alguna forma de saviesa i de pensament sòlid com el que aquestes lectures ofereixen?