Els directius que es carreguen la democràcia

A les grans empreses nord-americanes no els fa res carregar-se la democràcia, o això sembla. Stephen Schwarzman, de Blackstone, el conglomerat d'inversió immobiliària i capital privat, és tan sols l'últim líder empresarial a donar suport a la candidatura de Donald Trump a la presidència. Els CEO de les principals empreses petrolieres han fet el mateix, i Jamie Dimon, president i CEO de JPMorgan Chase, va comentar no fa gaire que les opinions de Trump sobre l'OTAN, la immigració i moltes altres qüestions crucials són “força encertades”.

Han canviat moltes coses des del gener del 2021, quan els seguidors de Trump van assaltar el Capitoli per impedir la certificació de les eleccions presidencials del 2020. En les setmanes posteriors a la insurrecció, moltes empreses van prometre solemnement no finançar els candidats que neguessin que Joe Biden havia guanyat de manera justa. Però després va resultar que aquells compromisos eren pura xerrameca.

El món empresarial no ha manifestat mai una veritable afició per la governança democràtica, ja ho sabem. Quan es tracta de les pròpies operacions, prefereix l'autocràcia per sobre de l'autogovern. Els caps executius exigeixen obediència de gestors i treballadors, i als accionistes, que suposadament són els que manen, se'ls tranquil·litza fàcilment amb recompenses financeres i poques vegades conciten el tipus d'acció col·lectiva que caldria per obligar els executius a retre comptes.

Què ho fa que aquests líders empresarials siguin tan poderosos? La resposta habitual és que controlen els actius de la companyia. A això es referia Karl Marx quan deia que el control dels mitjans de producció permet als capitalistes obtenir una plusvàlua de la mà d'obra. Des d'aleshores, els models econòmics l'han reivindicat, demostrant que el control dels actius efectivament es tradueix en control dels treballadors.

Però les coses són una mica més complicades. Després de tot, Schwarzman i Dimon no són amos de les màquines de les seves empreses o dels edificis que allotgen els agents de borsa, inversors o personal bancari que hi treballen. Poden tenir accions dels seus imperis empresarials, o opcions per comprar més accions a les seves empreses, però aquestes tinences, en general, només representen una fracció del total d'accions en circulació. I si bé als accionistes, en conjunt, moltes vegades se'ls qualifica de propietaris, el capital no els dóna el control de les operacions de l'empresa o dels seus actius. Més aviat els confereix un dret a votar directors, de comercialitzar les seves pròpies accions i de rebre dividends.

Tot i això, si els CEOs manen com si fossin els veritables amos és gràcies a un poder que està plasmat en els instruments legals que fan servir per construir els seus imperis. Es recolzen en lleis corporatives i laborals que privilegien els accionistes per sobre dels treballadors, en regulacions financeres que protegeixen l'estabilitat dels mercats financers, i en la generositat dels bancs centrals i dels contribuents, que sovint rescaten les seves empreses quan s'han extralimitat.

Però aquestes dependències no se solen reconèixer, i el paper crucial que juga la democràcia a l'hora d'establir la legitimitat i l'autoritat de la llei, encara menys. Els líders empresarials se senten més còmodes tancant acords amb ells mateixos que sotmetent-se a un autogovern col·lectiu, però també depenen profundament de la llei i del sistema polític que la sustenta.

En actuar en interès propi, estan replicant la història de la construcció original de l'estat, que el sociòleg Charles Tilly va comparar amb el “crim organitzat”. A l'inici de l'Europa moderna, els líders polítics es mantenien en el poder tancant acords amb els seus amics, que després segellaven més acords amb clients que necessitaven tenir-los del seu costat. La “resta” de la societat servia com a soldats rasos: un recurs que els poderosos explotaven per finançar el manteniment de la pau interna i externa.

Però vet aquí el problema. D'aquest tipus d'acords, a diferència dels que estan incorporats a la llei, no se'n pot exigir el compliment. Res no impedeix que un futur president trenqui les promeses que fa als directius empresarials durant la campanya, i Trump ha deixat molt clar que té poca paciència per a la llei i les limitacions que li imposa com a líder empresarial, president o ciutadà comú. Això el converteix en un soci comercial molt poc fiable, i directament en un candidat perillós per a la presidència.

Però molts líders empresarials estan fent els ulls grossos davant de tot això. Volen més apoderament, menys impostos i menys restriccions legals i regulatòries. Alguns intentaran arribar a acords per impedir que Trump es vengi d'ells per alguna deslleialtat o desaire del passat. Però el que tots rebran, al capdavall, és incertesa legal, la qual cosa és perjudicial per als negocis.

Anomenem-ho la síndrome de Hong Kong. Quan els defensors de la democràcia i de l'estat de dret van sortir als carrers de Hong Kong per resistir el control central del govern xinès continental, la majoria de líders empresarials (i els caps dels grans despatxos legals i comptables) no van badar boca, i després van acceptar la llei de seguretat que posava fi a la relativa autonomia de Hong Kong. Podem pensar que tenien més por de la gent que de l'estat xinès, i per això van rebre de bon grat el restabliment de l'ordre després que les manifestacions fossin reprimides.

Però aquesta estratègia ha resultat contraproduent. El control estatal s'ha tornat més ferri no només contra els defensors de la democràcia, sinó també contra les empreses. Les empreses han recorregut a l'autoajuda i han traslladat centres de dades a altres jurisdiccions, han donat als seus empleats de Hong Kong telèfons mòbils de prepagament, i han reduït la presència en una ciutat que en el seu moment va destacar com un mercat global i un centre financer rutilant.

No van entendre que l'autodefensa individual és més cara i menys eficaç que l'autodefensa col·lectiva. Aquesta última exigeix una democràcia constitucional vibrant en què l'estat de dret mantingui un compromís genuí amb una autonomia forta, més que no pas una cortina de fum que amagui les imposicions de les grans empreses. Quan Schwarzman, Dimon i altres titans de les empreses nord-americanes descobreixin els costos de carregar-se la democràcia recolzant Trump, serà massa tard.

Copyright Project Syndicate