Dir-ho ara (o callar després)

Tots sabem que les properes eleccions del 14 de febrer se celebraran en un context anòmal. D'una banda, hi ha la pandèmia i els estralls que ha provocat –i, per desgràcia, encara continuarà provocant durant un temps– tant a nivell humà com econòmic. De l'altra, hi ha la qüestió de la data: no deriva de la decisió democràtica dels representants legítims de la ciutadania sinó d'una més que qüestionable abstracció jurídica. Si volen, també hi podem afegir la voluntat d'un 29% dels responsables de les meses electorals de quedar exempts de la seva responsabilitat degut a una situació de risc objectiu. Dit sigui de passada: en cas que passi alguna cosa, algú n'haurà d'assumir les conseqüències. Penalment, vull dir. En definitiva: la situació és la que és, i suposo que tothom –des dels votants fins als representants polítics, passant pels jutges que han pres aquesta decisió a sabiendas, com diuen ells– n'és conscient. 

A partir d'aquí, hom pot actuar de manera coherent o bé incoherent. Si una determinada formació política, o un líder en concret, considera que, ateses les circumstàncies, els resultats d'aquestes eleccions portaran a la constitució d'un govern il·legítim o, si més no, dubtós, ho hauria de dir ara. Ja. Avui mateix. Fins i tot, si ho creu oportú, pot fer una crida al boicot tot demanant una abstenció massiva. Tot plegat resultaria honestament coherent. En sentit contrari, també és legítim considerar que, malgrat totes aquestes dificultats, les eleccions s'han de celebrar i el seu resultat serà tan legítim com el de qualsevol altre comici. El que resultaria impresentable és que els qui ara estan fent una campanya més o menys convencional denunciessin a posteriori un suposat govern il·legítim o dubtós. Ells mateixos l'hauran legitimat pel simple fet d'haver participat en les eleccions. Estic convençut que aquesta temptació pot resultar irresistible per als qui treguin uns resultats pitjors dels que s'esperaven. Insisteixo, però, que fins diumenge tenen temps de denunciar el que vulguin. Després no: seria fer trampa. 

La situació, en tot cas, parteix d'un paisatge de fons més o menys vergonyós: l'absència, ja injustificable, d'una llei electoral catalana. Això no és culpa de Madrid, precisament. Amb disposicions legals que, entre altres coses, recollissin els enormes canvis tecnològics que s'han produït des de finals dels anys setanta fins avui, no ens trobaríem en una situació com l'actual. Si una cosa tan "sagrada" com els impostos es resol avui telemàticament, ¿per què no es pot votar d'una manera transparent i segura fent ús d'eines tecnològiques anàlogues? O coses més simples: ¿per què tothom ha de votar el mateix dia? Les possibilitats reals de millorar el sistema són enormes, i en la majoria dels casos ni tan sols requeririen reformes legals profundes per poder fer-se efectives. 

Hi ha, finalment, una qüestió puntual però rellevant que, per respecte als electors, caldria tenir clara abans d'aquest diumenge. La candidata de Junts és Laura Borràs, tot i que amb ella, en el mateix pla escènic i amb el número 1 per la llista de Barcelona, hi apareix l'eurodiputat Carles Puigdemont. Això com s'ha d'entendre? ¿Vol dir que es tracta d'una candidatura que, en realitat, és només vicària o simbòlica? Què significa, exactament? Per descomptat, aquesta formació té el mateix dret a actuar així com qualsevol votant el té també a fer preguntes tan concretes i directes com la que acabo de formular jo mateix. Es tracta d'un cas anòmal en el si d'una situació prèvia encara més anòmala, però això no significa que s'hi valgui tot. Vull dir, en definitiva, que si el guanyador d'aquestes eleccions és Junts, el seu líder, Carles Puigdemont, quedarà referendat com a tal. També vol dir, però, que si el resultat és un altre ja no podrà continuar esgrimint un lideratge que vagi més enllà dels límits estrictes del seu partit. ¿Oi que tot plegat sembla raonable? Doncs bé, una manera de no complicar tortuosament la situació seria deixar les coses clares ara, no després. 

I tornant a un assumpte al qual ja em vaig referir en un article anterior: tots els partits encara són a temps d'explicar, sense trucs retòrics ni metàfores disfressades de mesures programàtiques, què volen fer per sortir del pedregar. Mirin, els seré molt franc: crec que ha arribat el moment d'interpel·lar els candidats amb una pregunta molt senzilla. És la següent: "¿Vostè què vol fer per millorar la situació del meu país?" Dic "vostè", i no "tu", perquè tot en aquesta vida està connotat, i a mi no m'agrada fer el hippie. 

Ferran Sáez Mateu és filòsof