La Junta Electoral Provincial de Barcelona ha decidit fer cas d'una denúncia de Ciutadans i prohibir a TV3 i Catalunya Ràdio anomenar “exiliats” les persones que han hagut de sortir clandestinament de Catalunya fugint de la persecució judicial (en els darrers temps, quasi tota deguda al jutge García-Castellón) pel fet de ser independentistes i haver tingut relació amb el Procés i/o amb Tsunami Democràtic. Persecució política, en definitiva. No és la primera vegada que la Junta Electoral (tot i que habitualment és la Central d'aquest organisme) prohibeix coses als mitjans públics catalans, que consideren sospitosos de tota mena de sevícies contra la unitat d'Espanya. De fet, en la seva resolució d'ara, la Junta Electoral se cita a ella mateixa, quan també va prohibir a 3Cat parlar d'exili i d'exiliats. Era amb motiu de la campanya de les eleccions del 21 de desembre de 2017, les eleccions del 155.
Junta Electoral, Ciutadans, exili, exiliats, jutges parcials, paraules prohibides, judicialització de la política. Cadascuna d'aquestes coses, i totes sumades, desprenen una vella, coneguda olor —un tuf ranci—, que no és altre que el de la revenja que l'estat espanyol va emprendre, a partir de la tardor de 2017, contra l'independentisme català per fer-los pagar el referèndum de l'1 d'Octubre, que el nacionalisme espanyol (el que és d'estat i el que no ho és) va viure com una amarga humiliació que, dins els seus codis de fidalgo, clamava venjança. En clama encara avui, per a ells, i a això es dediquen. Literalment fins al darrer alè: crida l'atenció com una formació política en trànsit de desaparèixer, com la ultranacionalista Ciutadans, gasti les seves darreres forces a interposar denúncies contra els seus enemics davant d'uns poders de l'estat que saben que els atendran amb diligència. I com una Junta Electoral desvirtuada i desacreditada, que s'ha permès fins i tot el luxe d'inhabilitar un president de la Generalitat, corre a aprofitar la casposa denúncia de Carrizosa i companyia per imposar un cinturó de castedat verbal i conceptual als periodistes dels mitjans públics.
Tanmateix, com sabem per Wittgenstein a través del gran Josep M. Terricabras, a qui ja enyorem, les proposicions plenes de sentit són aquelles que ens permeten descriure la realitat i, per tant, entendre-la. Així, l'única manera amb sentit d'anomenar els exiliats és dir-los exiliats. Hi ha exiliats polítics a Espanya, en ple any 2024, com fins fa poc hi va haver, també, presos polítics. Un seguit de forces polítiques intenten dur endavant una llei d'amnistia per corregir aquesta vergonya, tot i que el mal ja està fet i costarà molt remuntar la trencadissa que ha perpetrat el nacionalisme espanyol amb l'estat de dret, encegat pel seu afany de represàlia. L'autoritarisme, l'abús de poder antidemocràtic, es reconeix per la seva voluntat de proscriure el llenguatge, o de degradar-lo fent significar a les paraules allò que no volen dir. Aconsegueixen un llenguatge estrafet, ridícul i absurd, que tan sols expressa infàmia.
