La diplomàcia dels macarres
El president de l'Argentina, Javier Milei, és un producte genuí d’aquesta dreta il·liberal que actualment constitueix el veritable fantasma que recorre Europa. Un polític de formes estrambòtiques i agressives, abonat a l’espectacle i a la controvèrsia banal (però capaç d’encendre opinions contraposades), i que a la pràctica recepta, a l’engròs, receptes de capitalisme salvatge tan provocadores com ineficaces (per molt que hagi obtingut el sí del Banc Mundial). Amb aquest perfil, no pot sorprendre la seva presència al gran fòrum internacional de l’extrema dreta amb què Vox ha volgut iniciar la seva campanya europea tirant la casa per la finestra. Una alarmant desfilada de les grans bubotes de la ultradreta europea i transatlàntica, que per l’esperit ha recordat aquell projecte que impulsava Steve Bannon, The Movement (una aliança internacional de partits d’extrema dreta), i per la posada en escena feia pensar en la grandiloqüència dels feixismes del segle XX.
Que el president d’un país en visiti un altre sense agenda oficial i aprofiti el moment per insultar in situ el president del seu país, o la seva parella, és un incident extremadament greu i sens dubte ha de ser contestat. No sé de diplomàcia per dir com s’ha de produir aquesta resposta, però, en principi, cridar l’ambaixadora a consultes i exigir disculpes a Milei sembla raonable. No ho és, en canvi, que el ministre de Transports, Óscar Puente, insultés prèviament Milei, perquè el paper institucional d’un ministre és incompatible amb el d’un macarra de bar, per temptadors que puguin ser els tuits de “lluïment”. De fet, Óscar Puente i les seves sortides de to comencen a ser un problema dins i per al govern de Pedro Sánchez. El president espanyol, que s’ha volgut convertir recentment en l’adalil de la lluita contra l’insult, la mentida i les males maneres en política, ha de valorar si li surt a compte tenir un personatge així al seu executiu. Tots els partits i governs solen tenir algun personatge que es dedica a abaratir el debat públic repartint llenya a tort i a dret, però havíem entès que es tractava justament d’això.
El paper del PP en aquesta història, negant-se a fer costat al govern de la seva tan estimada Espanya davant de l’insult d’un mandatari estranger de naturalesa populista i antidemocràtica, és trist i groller. Acusen Sánchez i el PSOE de respondre a la provocació de Milei des del càlcul d’interessos de la campanya de les europees. Segur que sí, però és que la resposta del PP respon exactament als mateixos interessos. De la mateixa manera que fan en diverses comunitats autònomes (País Valencià i Balears entre elles, com tristament sabem), i de la mateixa manera que pretenien fer al govern d’Espanya, el PP sap que les seves expectatives al Parlament Europeu passen per l’entesa amb l’extrema dreta espanyola i internacional, i que hi passaran previsiblement encara més després de les eleccions del 9 de juny. Això també és un càlcul electoral, però ens aboca, com hauria dit Jünger, al retorn dels titans. Al retorn dels feixismes.