La diplomàcia del coneixement

L'educació s'ha transformat en un tema d'intens debat al món i també al nostre país, cosa que és molt positiva. El que ja no ho és tant és que, almenys en el nostre entorn, més enllà del discurs, el debat no es transforma en acció. Potser es tracta d'una característica cultural que voldria pensar que no forma part de la manera de ser i de fer de la nostra cultura, sinó d'una d'aquelles coses que malauradament hem emmanllevat. Vivim en una situació d'economia de guerra, és veritat, però això no ho hauria de justificar tot, ans el contrari. No em cansaré de repetir que tenim prou exemples que ens demostren que retallar sense transformar, que voler fer les mateixes coses que hem fet sempre en una situació d'ofec, només ens portarà a la mediocritat, per no dir a la destrucció.

Les retallades socials i també les culturals, i en aquesta categoria hi incloc l'educació, tenen un cost econòmic important, i representen un atac frontal a la competitivitat si no les aprofitem per a fer el que tant ens costa fer quan vivim en una situació de confort, i que està demostrat que és positiu: canviar. I canviar no significa necessàriament adaptar-se sinó buscar formes innovadores de reinventar-se i, per tant, d'evolucionar. Els nostres recursos naturals són les persones, i una cultura, una educació i una ciència mediocres només ens conduiran cap a un futur mediocre.

L'admirat Joan Massagué deia, la setmana passada en una entrevista, que la ciència a Espanya està amenaçada d'extinció a causa de la indiferència ferotge del govern de l'Estat, i Catalunya, amb la seva situació de dependència i d'ofec, poca cosa hi pot fer malgrat els esforços del conseller Mas-Colell perquè no s'esfondri el sistema que ell mateix va construir fa anys i que tan bons resultats ha donat.

Ens cal una reestructuració total del sistema educatiu, i jo estic convençuda que per a canviar la manera d'ensenyar, d'aprendre i d'investigar no calen gaires diners; cal canviar metodologies, estratègies, estructures i maneres d'actuar. Si tinguéssim la voluntat i la generositat de fer-ho, estalviaríem diners i guanyaríem qualitat.

Quan persones i pobles aconsegueixen la barreja equilibrada de creativitat, comunicació i cooperació és quan aconsegueixen que succeeixin coses importants, potser no per al present immediat, però sí per al futur. Potser la pregunta clau hauria de ser a qui interessa el futur. El futur no dóna vots avui, però, en canvi, segons com actuem avui, demà apareixerem als ulls de la història com a dèbils i irresponsables. Vivim en el que anomenem societat del coneixement i, en canvi, centrem els esforços en temes molt allunyats d'aquest coneixement, i fins i tot el situem en un lloc molt allunyat de les nostres prioritats, potser no personals, però sí nacionals.

Repeteixo, doncs: el nostre futur necessita que avui barregem dosis de creativitat, que en tenim; comunicació, que ens costa gestionar perquè encara no hem abandonat les rutines del segle XX, i en aquest aspecte el món ha fet un salt quàntic, i cooperació, que és la nostra gran assignatura pendent a tots els nivells, especialment l'universitari. Fa poc el president Mas parlava d'abandonar les capelletes, i d'això es tracta, i amb urgència. O cooperem pel bé de tots o tots ens enfonsarem, això sí, envoltats dels nostres. Per tant, creativitat, que en tenim; comunicació, que ens falla, i cooperació, que ens manca.

La nostra habilitat de cooperar i de practicar el que s'anomena la diplomàcia del coneixement , definida com la voluntat i l'habilitat de treballar junts i compartir coneixement per mitjà de disciplines, institucions i fronteres, serà la clau del nostre èxit com a país o com a nou estat. Per on es comença? En temes d'ensenyament superior, que és el que conec bé, per compartir recursos, i això vol dir els que ja compartim, però també gosar construir un sistema que respecti l'autonomia de cada universitat però que al mateix temps permeti fer economies d'escala, d'una banda, i eviti duplicitats i multiplicitats d'oferta i recursos i fragmentació del coneixement, de l'altra. És a dir, treballar en xarxa localment i globalment. Per a mi aquesta és l'única manera d'enfortir-nos a Catalunya i de ser presents al món.

N'hem d'aprendre, però si ho fem podem liderar el procés i ser punt de referència. I per a fer-ho no cal esperar que ens donin permís. Podem començar avui a practicar un focus col·laboratiu i global en totes les nostres accions i des de tots els nostres camps. No hi ha excusa possible; és només una qüestió de voluntat que no ens pot prohibir ningú. Què esperem?