Dinou maneres d'apretar sense fer mal

Demà el fred apretarà. Però en català no ens deixen apretar res. El verb apretar és un castellanisme històric que, de tan antic -el diccionari Labèrnia (1840) ja el recull-, el sentim ben nostre i se'ns fa difícil prescindir-ne.

Quan una paraula té tantes arrels potser és més sensat acceptar-la. L'únic que sabria greu és el gran ventall de verbs que aquest comodí faria prescindibles. No és fàcil, però, saber quin pertoca en cada cas.

Tenim serrar , d'origen idèntic a cerrar , que tant serveix per a les dents com per a les files d'un exèrcit. Sembla que també es diu de llavis i punys, tot i que jo uns els premeria i els altres els clouria . Tenim estrènyer , tan ne cessari en temps de crisi per al cinturó, tan dolorós quan les sabates ens van petites i tan cordial quan donem la mà. Tenim arrencar per quan ens posem a córrer. Si el nostre cap ens apreta diem que ens colla , com es fa amb els cargols, però si ho fan els jugadors del Barça, llavors pressionen . I és molt necessa ri amb un resultat ajustat .

Però amb apretar encara toquem més tecles, és a dir, les premem, pitgem o polsem . I quan l'agenda està atapeïda no ens queda cap més remei que apressar el pas o bé pitjar o trepitjar l'accelerador. Pel que fa al fred i la calor, recruen o s'intensifiquen -no sé quin dels dos trobo més lleig- i el sol pica o crema .

Ho he dit tot? Ah, me'n descuidava! Si ara aneu al vàter i la cosa no surt, feu força .