Diners, cinema i meritocràcia femenina

Sharon Stone entregant a Julia Ducournau la Palma d'Or del Festival de Cinema de Canes per 'Titane'
27/07/2021
3 min

La Palma d’Or del Festival de Cinema de Canes ha recaigut aquest any en el film Titane de la cineasta francesa Julia Ducournau. En fer-se ressò del palmarès, tots els mitjans han destacat la mateixa premissa: Ducournau és la segona cineasta dona a aconseguir el màxim guardó del festival en les seves setanta-quatre edicions. La necessitat de destacar-ho posa sobre la taula, una vegada més, l’anomalia en què vivim instal·lats. Com pot ser que en setanta-quatre anys només dues pel·lícules dirigides per dones hagin estat mereixedores del premi més rellevant del festival de cinema més important del món? Un dels arguments que utilitza el patriarcat per contestar aquesta pregunta és el de la meritocràcia, és a dir, si no l’han guanyat deu ser perquè no l’han merescut. Però la meritocràcia és una fal·làcia mentre no es garanteixi la igualtat d’oportunitats a l’hora d’accedir a la creació, la indústria audiovisual i els càrrecs de poder que la sustenten. Si les pel·lícules dirigides per dones ni tan sols existeixen, o les que existeixen no són tingudes en compte pels festivals importants, com poden guanyar algun dels seus premis? Aquesta evidència es torna infinitament més greu quan l’analitzem des de la interseccionalitat, és a dir, des de la diversitat de gènere, raça, orientació sexual, classe social, etc. i les seves diferents sumes de privilegis i opressions. Un panorama descoratjador que demostra fins a quin punt el patriarcat colonial segueix impermeable al canvi i defensant gelosament els seus privilegis estretament vinculats al poder econòmic.

En el cas del Festival de Cinema de Canes, aquest any hi competien vint-i-quatre pel·lícules, de les quals només quatre eren dirigides per dones, totes elles blanques, per descomptat. Exactament, el mateix nombre que l’any 2019 i tres més que el 2018, en què només una dona hi va competir. Si mirem l’històric del festival, només 82 pel·lícules dirigides per dones han competit a la secció oficial des de la primera edició fins al 2018, mentre que de films dirigits per homes se n’han seleccionat 1.645. Amb aquests números a la mà, es fa evident que aquest festival, que segueix sent l’epicentre del cinema “que s’ha de tenir en compte” tant pel que fa a la indústria com pel que fa al circuit de la crítica cinematogràfica, no ha fet cap pas realment endavant per revertir aquesta situació de desigualtat endèmica malgrat haver-se compromès el 2018 amb el 5050x2020, la campanya promoguda per l’Institut de Cinema Suec per aconseguir la paritat a la indústria cinematogràfica per a l’any 2020. De fet, el seu director, Thierry Frémaux, tornava a apel·lar aquest any a la meritocràcia per justificar la selecció oficial d’aquesta edició i es defensava al·legant que les seccions paral·leles, com Un Certain Regard o la Quinzaine des Réalisateurs, sí que eren paritàries. Tota una declaració d’intencions que és fàcil intuir que ve motivada per les pressions econòmiques d’una indústria que basa bona part de l’èxit i la rendibilitat de les pel·lícules en el joc de prestigi procurat pels festivals i els grans premis. Una vegada més, doncs, quan els diners i el prestigi es posen en joc, les dones i els col·lectius per la igualtat desapareixen misteriosament.

Tanmateix, el més greu de tot plegat és el que ja va expressar l’actriu Jessica Chastain el 2017, quan era membre del jurat de la secció oficial de Canes: “És la primera vegada que he vist 20 pel·lícules en 10 dies i el que m’enduc d’aquesta experiència és com el món veu les dones. Ha sigut molt inquietant, la veritat. Espero que si donem veu a més dones cineastes puguem veure a la pantalla personatges femenins que s’assemblin més a les dones que veig a la meva vida diària. Dones que no només reaccionen als homes del seu voltant. Dones que tenen el seu propi punt de vista”. El cinema i l’audiovisual són els generadors d’imaginaris del nostre temps més importants i condicionen amb fermesa les nostres creences, prejudicis i maneres de veure el món. De la mateixa manera que les paraules amb què definim les nostres experiències vitals indiquen els biaixos sota els quals ens hem construït, les històries narrades a les pel·lícules i l’audiovisual imposen invariablement una perspectiva que influencia la nostra manera de conèixer. Malgrat això, és evident que l’aposta per un imaginari divers i inclusiu no encaixa amb la lògica i els interessos del capital que sustenta la indústria audiovisual. Mentre no hi hagi la voluntat de perdre privilegis de tota mena, la petició de Chastain seguirà sent una reivindicació, un objectiu a assolir per construir-nos des d’un imaginari més ric i respectuós.

Anna Petrus és cineasta
stats