OXFAM INTERMÓN demana als líders que es reuniran al Fòrum Econòmic Mundial de Davos a partir de demà que no se segueixi governant per a "les elits" i que es posi la lluita contra la desigualtat com a prioritat. La crida és absolutament pertinent, i més venint d'Espanya, el segon país amb més desigualtats d'Europa, només per darrere de Letònia, tal com es desprèn de l'homologat índex Gini. La mateixa manera de formular aquesta petició ja denota on és el problema: identifiquem les elits amb els rics. I aquesta reduccionista igualació per si sola ja indica que tenim un problema de desigualtat. Perquè un científic d'alt nivell, un polític reconegut o un intel·lectual influent també són elit, són persones la feina i opinió de les quals resulta decisiva.
Però quan parlem d'elits ens oblidem d'ells i només pensem en els rics. I la veritat és que amb l'aprimament de l'estat del benestar -i per tant de la igualtat d'oportunitats- i amb la desvirtuació dels engranatges democràtics -ofec financer, justícia a la carta, corrupció...-, subjectes a la pressió abassegadora del mercat, aquesta equació cada cop és més certa.
La desigualtat s'amplia. La classe mitjana s'empetiteix. L'ascensor social només funciona cap avall. Les elits efectivament passen a ser una qüestió de diners, no de talent. Adéu a la meritocràcia? Només ens queda, això sí, el somni del self made man americà, avui perfectament assimilat en expaïsos comunistes com la Xina o Rússia, o en economies eternament emergents com l'Índia.
Sí, el diner crida diner. El mercat, l'intercanvi, és un motor de riquesa. Incentiva la iniciativa individual. Però si no refem els contrapesos i controls sobre els quals estava organitzat, seguirem generant desigualtat i desafecció democràtica. A Davos, a Espanya i a Catalunya ens ho hauríem de fer mirar. I actuar.