Els dinars de Ferreras i Villarejo

Divendres al migdia a Al rojo vivo Antonio García Ferreras connectava en directe amb les portes de l’Audiència Nacional perquè José Manuel Villarejo sortia de declarar davant del jutge amb motiu de la investigació de l’operació Kitchen.

Els periodistes que li acostaven el micròfon li feien preguntes i l’excomissari les contestava generosament, explicant que es ratificava en tot el que ja havia dit al jutge. Convidava la premsa a demanar a les fonts judicials una còpia escrita de les seves declaracions íntegres lamentant que habitualment “solamente sale lo que me perjudica”. Villarejo fins i tot gosava donar lliçons d’integritat periodística dient que a Espanya el dret a la informació era molt important, però no el dret a la manipulació. Que ho digui ell ho converteix en un acte de cinisme delirant. El redactor de La Sexta li va recordar que estaven entrant en directe a Al rojo vivo i li va fer una pregunta sobre l’operació Kitchen. L’excomissari Villarejo, en comptes de contestar, va enviar una salutació al periodista que els escoltava des del plató aprofitant que estava en directe: “Dígale usted a Antonio García Ferreras que me debe una comida, que la última vez le invité yo”. Tres minuts més tard, García Ferreras va tallar la connexió i va justificar-se davant dels espectadors: “Nadie le debe una comida. El trabajo de los periodistas es acudir a las fuentes. Él era una fuente. Era uno de los elementos fundamentales de las cloacas del estado”. L’excusa delata, en primer lloc, que a Espanya s’han acabat assumint les clavegueres de l’estat com un organisme oficial amb qui es practiquen unes certes relacions públiques. Un ens clau amb qui els periodistes més influents dinen en restaurants per estar al cas de les properes corrupteles que es duran a terme. Potser el problema va ser que amb les clavegueres de l’estat s’hi dinava més que no pas se les denunciava, que és una altra feina que han de fer els periodistes. Fa anys que els periodistes de Público Patricia López i Carlos Enrique Bayo sostenen l’existència d’aquests dinars de Ferreras amb Villarejo no tant amb el pretext de consultar una font sinó, tal com va explicar López en el programa La frontera, per conxorxar-se en campanyes mediàtiques per manipular l’opinió pública abans de les eleccions generals a Espanya el 2016. 

Aquest divendres, doncs, Villarejo, que sempre porta l’aigua al seu molí, s’ha encarregat subtilment de confirmar públicament aquests dinars. Però més que un desig de fer les paus amb els àpats que es deuen l’un a l’altre, el comentari va sonar a advertència. O fins i tot a amenaça. Més que ganes de fer petar la xerrada sobre les clavegueres i preguntar-se per la família, la salutació cordial era una manera enverinada de recordar-li que, segons com, també el pot tenir a ell en el punt de mira de les seves declaracions públiques. Una reverència emmetzinada, falsament amistosa, per fer-li memòria del quid pro quo per no fer-se mal.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió