Dinar sol a Barcelona

M’agrada anar a restaurants per veure dinar la gent sola. Barcelona deu ser una de les ciutats on hi ha més persones que mengen com escuradents drets, orfes en una taula. Aquests locals, sobretot de l’Eixample, on encara com paracaigudistes puntuals aterren aquests éssers que semblen venir d’una Barcelona antiga: a voltes del fum d’una revolució industrial, d’altres de les ulleres d’ombra franquista, però també d’una permanent copa de cava de Jocs del 92. Tots tristos.

Les taules d’aquests restaurants barcelonins són com barquetes salvavides. Els mariners comensals només tenen això. Una taula, un plat, un cambrer. N’hi ha que dinen, que beuen, cada dia el mateix. N’hi ha que llegeixen el diari, compten musaranyes o busquen un reflex d’una vida trencada als vasos. Cada dia. Si algú em preguntés qui són els barcelonins diria que són aquests. Tenen edats diverses. N’hi ha de grans, però també de joves. No es coneixen però es reconeixen entre ells. Ei, tu ets jo i jo soc tu. I així passa cada migdia. Cada mes. Cada any. No els agrada que vinguin les vacances d’estiu, ni Nadal. Volen la felicitat, la victòria de cada dia. Avui i ara. 

Marxen i tornen. Però també moren. Els veus dia rere dia, vestits d’oficinistes, botiguers, venedors de foteses, rumiadors de despatx, o adaptats als temps sent creadors de coses... però només volen anar a dinar cada dia. Aquesta és la seva feina, el seu objectiu, la seva missió. Una ciutat també és això. Aquestes persones, aquests llocs i aquesta vida. Humana. Molt humana. Excessivament humana. Per això sap greu. 

Un dia ja no els veureu. Queda poc. Ja no hi seran a les barquetes de cada dia. Ni ell, ni ella. Ni aquell que sempre feia, ni aquella que sempre desfeia. Ni ells. Ni els restaurants. Res. No és que Barcelona mori, és que moren els barcelonins. Són les persones les que fan els llocs. I aquestes persones van deixant de ser-hi. La pena no és que tanqui un restaurant, la pena és que tanquin les persones. Les persianes avall sempre són una guillotina que decapita algú. 

Barcelona tremola de terror silenciós. Sembla una d’aquelles bombetes de 20 watts de postguerra que no acaba. Ja és una ciutat ai, ai, ai... Quin patir. Que s’apaga, a les fosques. No parlem dels carrers, de les avingudes, de les grans coses, del tot que viu desmarxat. Parlem de les cases, de dins. Aquí és on hi ha les persones. Potser els barcelonins ja són habitants de búnquers, de caus. Conills de llodriguera que no surten per por al caçador, a l’escopeta. La ciutat és un camp, un tros, de pim, pam, pum. I les criatures, els autòctons, els naturals, tenen pànic de casa seva. 

Dins queda el braser, el calefactor, l’estufeta. Aquesta calor tèbia, d’ou al bany maria, de a fora tot és fred menys tu, però que ja vindran a esbotzar la porta i entrarà el ganivet gèlid. Queda lo de dins, perquè lo de fora ja no és d’ells. El que és clar és que, avui i ara, i demà i demà passat, ja no es construeix Catalunya, ni el món, des de Barcelona. Les molles dels restaurants, els plats escurats i les cadires buides només són l’inici d’aquesta solitud.