Hi ha dos grans temes que em desconcerten d'aquestes eleccions. El primer és: per què les enquestes estan tan immòbils? A mitjans de juny, la contesa entre el president Biden i Donald Trump anava igual que ara.
El segon tema que em desconcerta és: per què la política ha estat 50-50 durant més d'una dècada? Hi ha hagut grans canvis en l'electorat, els votants amb estudis universitaris se n'han anat a l'esquerra i els votants sense estudis universitaris se n'han anat a la dreta. Però, així i tot, els dos partits estan gairebé empatats.
Això no és històricament normal. En general, teníem un partit majoritari que tenia una gran visió del país, i després un partit minoritari que intentava trobar errors en aquesta visió. (Als anys 30, els demòcrates van dominar amb el New Deal. Als anys 80, va dominar la revolució de Reagan.)
Però avui cap partit no ha estat capaç d'ampliar el seu suport per crear aquest tipus d'opció majoritària. Com assenyalen els acadèmics Ruy Teixeira i Yuval Levin, tenim dos partits que exerceixen de partit minoritari: “Cada partit duu a terme campanyes centrades gairebé exclusivament en els defectes de l'altre, sense cap estratègia seriosa per ampliar significativament el seu abast electoral”.
Teixeira i Levin observen que tots dos partits s'acontenten amb viure en un punt mort. Els partits, escriuen, “han donat prioritat als desitjos dels seus votants més intensament devots –que mai votarien l'altre partit– per sobre de les prioritats dels votants que tindrien possibilitats de guanyar”.
Trump s'ha passat els últims nou anys sense ni tan sols intentar ampliar la seva base. Kamala Harris es nega a trencar amb Biden en qualsevol tema significatiu. Cap dels dos partits tolera gaire diversitat ideològica. Cap dels dos partits no té una estratègia plausible per construir una coalició majoritària duradora. Per què?
Crec que la raó de tot plegat és que els partits polítics ja no compleixen la funció que tenien abans. En temps passats, els partits eren organitzacions polítiques dissenyades per guanyar eleccions i obtenir el poder. Avui, en canvi, en una època cada cop més secular, és millor veure els partits polítics com organitzacions religioses que existeixen per proporcionar als creients significats, afiliació i santificació moral.
Quan els partits eren principalment organitzacions polítiques, eren dirigits per càrrecs i caps de partit electes. Ara que els partits s'assemblen més a quasireligions, el poder rau en el clergat, el conjunt dispers de figures mediàtiques, presentadors de pòdcasts i activistes que dirigeixen la conversa, defineixen l'ortodòxia del partit i determinen els límits de les creences acceptables.
Examinem el Partit Demòcrata. Els demòcrates tenen enormes avantatges als Estats Units actuals. A diferència dels seus oponents, no són una amenaça per a la democràcia. Els votants hi confien en qüestions com l'atenció mèdica i s'inclinen a favor seu en temes com l'avortament. Tenen una gran base que potencialment podrien ampliar per construir una majoria. L'únic que han de fer és abordar els seus punts febles.
El problema és que els seus punts febles topen amb el clergat. La conversa pública del costat demòcrata està dominada per progressistes urbanites altament educats que treballen al món acadèmic, als mitjans de comunicació o en grups activistes. Aquesta gent té una visió del món molt desenvolupada i segura de si mateixa: una crítica integral de la societat dels Estats Units. L'únic problema és que aquesta visió del món és rebutjada per la majoria dels nord-americans. Com més abracen els demòcrates l'ortodòxia del seu clergat, més perden votants de classe treballadora, inclosos els hispans i negres.
Agafem el tema de l'energia. La majoria dels membres del clergat demòcrata estan alarmats pel canvi climàtic i creuen que hauríem d'abandonar ràpidament els combustibles fòssils. Però si vius a Oklahoma o treballes en una indústria que funciona amb petroli, carbó o gas natural, aquesta idea sembla un atac a la teva manera de viure, cosa que, per descomptat, és certa. Un aclaparador 72% dels nord-americans estan a favor d'un enfocament que es basi tant en les energies renovables com en les fonts d'energia tradicionals.
O pensem en la immigració. Els progressistes blancs amb un nivell educatiu alt tendeixen a veure la qüestió de la immigració i l'asil a través de la lent de l'opressor i l'oprimit: les persones que travessen la nostra frontera fugen de l'horror. Però la majoria dels nord-americans veuen la immigració a través del prisma de la llei i l'ordre: hem de controlar les nostres fronteres, preservar l'ordre social i tenir cura dels nostres.
En aquests, com en altres temes, la postura que defensa la immensa majoria dels nord-americans és indicible en els cercles progressistes altament educats.
Els republicans segueixen exactament la mateixa dinàmica, però el seu clergat està dominat per locutors de ràdio i pòdcasts, homes alfa de la tecnologia i nacionalistes cristians.
Harris comprèn clarament el problema. Ha intentat dirigir la campanya per demostrar que està en sintonia amb les opinions majoritàries. En un informe de More in Common, només el 45% del grup més progressista de l'enquesta va dir que estava orgullós de ser nord-americà. Però Harris va adornar la seva convenció amb símbols patriòtics. Ara es presenta explícitament amb el lema "El país abans que el partit".
Però en els pocs mesos que ha tingut per fer campanya, Harris no podia canviar completament la identitat del Partit Demòcrata. A més, tots els seus gestos han estat estilístics; no ha desafiat l'ortodòxia demòcrata en cap qüestió substancial.
El resultat és que els partits ja no són només organismes polítics; ara són una entitat politicocultural, religiosa i classista.
La metafísica de cada partit sembla que es torna més rígida i impermeable a mesura que passa el temps. Els partits s'han tornat massa narcisistes per intentar fer pinya amb persones alienes al camp dels seus veritables creients.
El problema polític per a Harris és que hi ha molts més nord-americans sense títol universitari que amb títol. La classe social és cada vegada més important a la vida nord-americana, i els votants hispans i negres de classe treballadora s'estan passant cada cop més al Partit Republicà.
El problema per a Trump és que és fins i tot millor que els demòcrates a l'hora de repel·lir possibles conversos.
El problema per a la resta de nosaltres és que estem atrapats en aquest estat perpetu d'animació suspesa en què els dos partits estan estancats i res no canvia mai.
Copyright The New York Times
