La Gran Dimissió o el Gran Malentès?
Tots els indicis fan pensar que ara, curiosament, als treballadors nord-americans els resulta molt fàcil trobar feina i als empresaris els costa molt trobar treballadors. El més estrany és que, tot i que hi ha molta escassetat de mà d’obra, el nombre d'ocupats encara està un milió i mig per sota dels nivells previs a la pandèmia i encara més per sota de la tendència prepandèmica.
Durant un temps molta gent –inclòs jo mateix– hem explicat aquesta situació amb un relat, el de la Gran Dimissió. Vet aquí el relat: la pandèmia del covid va fer que molts nord-americans es replantegessin si de debò volien o necessitaven continuar treballant. La por al contagi o la falta d’algú que s’ocupés dels nens van fer que alguns treballadors es quedessin a casa, on van descobrir que la remuneració que rebien per la seva feina no compensava les despeses de desplaçament ni les molèsties del seu entorn laboral. Els treballadors de més edat, obligats a anar a l'atur, van decidir que tant per tant ja podien agafar la jubilació anticipada. I així successivament.
Doncs bé, quan la informació canvia, jo canvio d'opinió, una frase que se sol atribuir a John Maynard Keynes, tot i que sense gaire fonament, però tant se val. I resulta que les dades d’aquests últims mesos pràcticament han fet miques el relat de la Gran Dimissió.
¿És veritat que molts nord-americans han abandonat la població activa, és a dir, que no treballen ni busquen feina? Per respondre aquesta pregunta, hem d’analitzar les dades ajustades per edat. Que la població activa hagi baixat perquè un nombre creixent de nord-americans tenen més de 65 anys no vol dir res, en aquest context. Per això, els economistes se solen fixar en el percentatge de població activa entre els nord-americans en les edats laborals més productives: dels 25 als 54 anys. I sabeu què? Últimament aquest percentatge ha pujat. Encara està una mica per sota del nivell anterior a la pandèmia, però ha tornat al del 2019, i això no és gens propi d’una Gran Dimissió.
¿I la jubilació anticipada? Si fos tan freqüent, seria lògic que hagués baixat el percentatge de treballadors de més edat, de 55 a 64 anys. Però de seguida s’han reincorporat a la població activa.
Fa uns mesos encara semblava raonable parlar d'una Gran Dimissió. En aquests moments, però, no hi ha res d’això. És cert que molts treballadors han deixat la feina, però n’han agafat una altra, segurament millor, en comptes d’abandonar la població activa. Com diu l'economista i especialista en temes laborals Arindrajit Dube, és més una Gran Reorganització que no pas una Gran Dimissió.
Amb tot i amb això, si la majoria de treballadors s’han reincorporat a la població activa, ¿com s’explica aquesta aparent paradoxa? ¿Com és que hi ha tanta escassetat de mà d’obra quan el nivell d’ocupació encara està molt per sota de la tendència anterior a la pandèmia?
Estic segur que els economistes especialitzats en temes laborals s'esforcen per esbrinar-ho, però una ràpida ullada a les dades apunta a un parell de factors que molts dels que explicaven el relat de la Gran Dimissió –repeteixo, jo mateix inclòs– no van saber veure.
En primer lloc, com ha indicat l'economista Dean Baker, als EUA els barems més citats per calcular l’ocupació no compten els autònoms, un sector que ha crescut molt: uns 600.000 més que la mitjana del 2019. És possible que part d’aquest treball per compte propi sigui fictici: serien els anomenats gig workers (o treballadors per projectes), que són empleats a tots els efectes llevat del nom, però que treballen per a empreses que els cataloguen com a professionals independents per evadir la llei. Però també fa la impressió que part d’aquesta Gran Reorganització s’ha produït perquè molts nord-americans han arribat a la conclusió que viurien millor si posessin en marxa la seva pròpia empresa.
En segon lloc, un tema que rep molta menys atenció de la que es mereix és la baixada de la immigració des que Donald Trump va accedir a la presidència, una baixada que es va convertir en una caiguda total arran de l'arribada de la pandèmia.
Molts immigrants estan en edat de treballar i molt motivats; ara que no n’hi ha, ja hauríem d’haver previst que l'ocupació no mantindria la mateixa tendència.
¿El fet que el relat de la Gran Dimissió hagi perdut versemblança té alguna repercussió en matèria de política econòmica?
Doncs em sap greu dir-ho, però sí que reforça els arguments favorables a apujar els tipus d'interès. Fins fa poc era força habitual que els anomenats coloms monetaris argumentessin que, si no havíem arribat a la plena ocupació, era perquè encara hi havia molts treballadors potencials no incorporats al sistema. Però ara aquest argument ja no serveix; actualment l'economia nord-americana està sobreescalfada segons gairebé tots els barems i, per tant, s'ha de refredar una mica.
L'altra conseqüència és que, si volem revifar la vitalitat econòmica dels Estats Units, hauríem de recuperar el paper històric del país com a destí d’immigrants amb ambició. Però és poc probable que aquesta proposta guanyi gaires adhesions, donada la histèria de la dreta nord-americana contra els immigrants.
Sigui com sigui, heu de saber que totes aquestes històries sobre els nord-americans que ja no estan disposats a treballar s’han evaporat. La Gran Dimissió sembla ara un Gran Malentès.
Copyright The New York Times
