La diligència de les clavegueres
I encara dèiem que eren una colla de dropos! Sí, potser sí que, com a president, Mariano Rajoy practicà la indolència dels que creuen que no cal encaparrar-se, perquè el temps soluciona tots els problemes. Però, per sota d’ell –i costa de creure que sense la seva aquiescència– hi havia al govern espanyol i al vèrtex del PP un nucli de dirigents d’un zel i d’una diligència formidables en la preservació d’allò que consideraven sagrat. Zelosos, diligents i mancats de qualsevol escrúpol jurídic, ètic o moral.
Això últim resulta especialment impressionant en el cas d’un polític cristianíssim, catoliquíssim, d’un fervorós supernumerari de l’Obra com el ministre de l’Interior d’aquell moment, Jorge Fernández Díaz. Segons han explicat aquests darrers dies minucioses reconstruccions fetes per La Vanguardia i l’ARA, el dimecres 12 de setembre de 2012 al matí –l’endemà de la primera manifestació de masses explícitament independentista en la història d’aquest país– el ministre convocà una mena de gabinet de crisi al seu despatx –l’àngel de la guarda Marcelo també hi devia ser– i resolgué que calia actuar, abans Espanya no se’ls trenqués a les mans.
Fins aquí, normal. El problema fou que actuar no significà crear uns grups d’experts que assessoressin el govern del PP sobre el grau de flexibilitat del marc constitucional davant les demandes catalanes, o sobre una fórmula equitativa de finançament de la Generalitat, o sobre quines propostes formulades des de Madrid podien apartar un bon nombre de catalans de la temptació independentista. Actuar va voler dir posar-se en mans del comissari Villarejo i altres policies de la mateixa casta, i encarregar-los que trobessin draps bruts de CiU o dels seus dirigents. No, no pas per denunciar-los davant de cap jutjat, sinó per filtrar-los a la premsa amiga; a aquella que, per patriotismo, no faria comprovacions ni exigiria cap prova si l’objectiu era enfangar un grapat de separatistas.
Vist des de la perspectiva que ens donen les dades ara conegudes, és fascinant rellegir certs titulars de premsa d’aquella tardor del 2012. “Rajoy activa el seu govern per neutralitzar el pols català” (9 d’octubre), “Rajoy encarrega a Arenas fórmules per reconduir el conflicte amb Catalunya” (16 d’octubre). De fet, l’únic que el de Pontevedra havia activat era una màfia policial que, lluny de reconduir res, pretenia contenir l’onada independentista a base de falsedats i intoxicacions. “Cospedal considera Mas un perill per a Catalunya” (14 de novembre). Sí, però no contenta amb dir això, la secretària general del PP donà a Villarejo 150.000 euros d’origen desconegut perquè pagués les confidències de Javier de la Rosa.
Per la seva banda, durant aquelles setmanes preelectorals la lideressa Sánchez-Camacho amenaçava que, si els catalans s’independitzaven, els jubilats perdrien les pensions; i els treballadors, la feina, i els titulats universitaris, les seves llicenciatures... Però no devia confiar gaire en l’eficàcia d’aquest discurs de la por, perquè el 6 de novembre l'Alicia es reuní amb Villarejo i li va fer una llista de persones a les quals calia investigar –il·legalment– com a sospitoses de simpatitzar amb l’independentisme. I la veritat és que el comissari es mostrà no pas escrupolós, però sí ràpid: el 17 de novembre El Mundo jasostenia que “los Pujol tienen 137 millones en Ginebra”; el 21, la premsa feia esment d’un “supuesto informe policial que vincula a dirigentes de CiU con cuentas en paraísos fiscales”, l’endemà el ministre Montoro exigia explicacions a aquells que “tienen cuentas en Suiza”; etcètera, etcètera.
Per tal d’ordir aquella grollera imputació mediàtica –a la qual, després, una judicatura còmplice miraria de donar alguna consistència–, Villarejo va recórrer al millor de cada casa: a l’examant del Júnior, que en pagament dels serveis prestats reclamà ben aviat una pensió vitalícia; a l’empresari –i expresidiari– Javier de la Rosa, que va fer de beneit útil amb l’esperança d’eixugar una part dels seus deutes; a un misteriós financer –i narcotraficant– de nom José María Clemente Marcet, a qui convenia que Villarejo li degués favors... Esclar, a les clavegueres només hi pots reclutar rates, cucs i paneroles; totes molt patriotes, això sí, i ben retribuïdes amb diners dels fons reservats. Però no temin que, en aquest cas, ni el Tribunal de Comptes ni cap jutge acusarà ningú pel mal ús d’aquells diners públics. Salvar la unidad de España ho justifica i ho legitima tot.
L’amplitud i la diversitat de les víctimes de l’operació Catalunya (des del bienni a la presó de Sandro Rosell fins a l’assassinat de la Banca Privada d’Andorra, des del retrocés electoral d’Artur Mas el novembre de 2012 fins a la derrota de Xavier Trias el 2015, passant pels empresaris extorsionats, les reputacions danyades i les intimitats violades sense cap empara legal) faria que, en qualsevol democràcia digna d’aquest nom, l’escàndol hagués estat gegantí i objecte de sorolloses investigacions tant parlamentàries com judicials. A Espanya, fins ara, ha succeït tot el contrari. Fa dos anys, el fiscal en cap de la Fiscalia Especial contra la Corrupció i la Criminalitat Organitzada, el senyor Alejandro Luzón Cánovas, manifestà: “No tenim evidència d’actuacions il·legals a l’anomenada operació Catalunya”. Bravo.