El diletantisme i el sentit comú
Un company de redacció que és un model de rigor professional em va venir a dir un dia que un article d’opinió només té sentit si el fa un especialista en aquell tema. L’observació m’interpel·la i interpel·la, en general, els columnistes que intentem fer reflexionar sobre la transversal i polièdrica actualitat. Com a lingüista, també m’irriten -de llengua, com de futbol, tothom hi entén- els opinadors totterreny que reiteren tòpics tronats cada cop que el català és objecte de polèmiques. Però és un dany col·lateral que suporto amb paciència perquè prevé un mal molt més indesitjable: la pèrdua del sentit comú.
En els meus anys més vulnerables vaig viure el desconcertant espectacle d’una Facultat de Filosofia (UB) en què cada departament (lògica, metafísica, història, ètica...) deia pestes dels altres. L’ascensor cap al saber-un ascensor real- tenia en cada pis una versió de la veritat radicalment incompatible amb la que t’explicaven si pitjaves un altre botó. Saber-ne tant del seu tema els havia creat uns prejudicis tan sòlids que es denunciaven, mútuament, com a impostors. Desaconsello als més joves estudiar filosofia -primer que visquin-: és una edat massa tendra per exposar-se a un escepticisme tan corglaçador.
Però jo més que escèptic en vaig sortir diletant. Només abordant les preteses especialitats des de fora, com a neòfit, es poden percebre els peus de fang que massa sovint les sustenten. Apuntava diumenge passat que tenim les facultats menys estrictament de ciències plenes d’ homeòpates : d’especialistes en sabers que no resisteixen un escrutini rigorós de l’humil i objectiu mètode científic. Són sabers tan autònoms i autosuficients que et desconnecten de qualsevol altre. Un cop compres el seu argot, un cop t’empasses la ideologia que camuflen les seves píndoles terminològiques, deixes de partir del sentit comú i passes a confondre la realitat amb la versió parcial i sovint peregrina que en té algun il·luminat.
Lluny d’aquests especialistes, la saviesa només pot créixer responent a preguntes que sorgeixen del pou insondable de cada jo. Si s’altera aquest ordre, si la resposta arriba abans, serà impossible que la integrem: només serà un saber postís, un pegat, que farà menys neta la nostra mirada. Perquè el sentit comú no només ha de ser comú amb altres persones. També ho ha d’intentar ser, dins del jo, amb tot el que opinem. La inconsistència intel·lectual està feta de respostes a preguntes que no s’han fet. I el pitjor de tot és que la part més important -les preguntes- només neix del silenci en un món cada dia més sorollós.
Si les preguntes van abans i el silenci és prou intens, tot el que digui un diletant serà interessant per a qui escolti. Fins i tot si desafina, perquè desafinarà pertinentment i suscitarà una rèplica que farà llum sobre aquell tema. Si van abans les respostes, fins i tot l’especialista -sobretot l’especialista- emetrà judicis que, com diria Chomsky, ni tan sols són falsos.
