El dilema de la Xina amb Trump
Amb Donald Trump de nou a la Casa Blanca, els alts aranzels que s’ha compromès a aplicar a les importacions xineses no són la principal preocupació de la Xina. Els líders de la Xina entenen que els aranzels són més importants per a Trump com a moviments polítics i simbòlics que com a armes econòmiques per dificultar greument el creixement i el desenvolupament de la Xina.
El dilema real a què s’enfronta la Xina és si desvincular la seva economia del sistema monetari internacional dominat pel dòlar i convertir el grup dels BRICS, les principals economies emergents, en una organització com la de Bretton Woods. La resposta no dependrà dels aranzels o del destí de TikTok, sinó de si els falcons de l’administració de Trump obliguen el president a una confrontació que vagi més enllà dels aranzels i inclogui sancions financeres.
Els aranzels estan sobrevalorats com a arma per contenir la Xina, sobretot si es combinen amb promeses de grans retallades fiscals i una desregulació radical dins del país. Al cap i a la fi, és probable que els dos moviments facin créixer els beneficis i els preus de les accions dels EUA, i per tant accelerin l’entrada de capital estranger als EUA. Tot i que el dèficit pressupostari federal creixerà, el dòlar continuarà enfortint-se, i l’efecte negatiu dels aranzels sobre les exportacions xineses quedarà mitigat, sempre que els inversors creguin que l’augment de la rendibilitat dels bons del Tresor nord-americà no eclipsa l’augment dels índexs borsaris nord-americans. La bretxa entre l’estalvi i la inversió nacionals, que és la causa principal del dèficit comercial dels EUA respecte a la Xina i Europa, s’ampliarà.
Trump s’enfronta a un trilema difícil: pot combinar uns aranzels elevats, un dòlar més feble i una persistent hegemonia global de la moneda nord-americana? Després d’haver estudiat amb atenció l’Acord de Plaza del 1985, els líders xinesos preveuen que Trump intentarà fer-los el que Ronald Reagan va fer als japonesos fa 40 anys. En altres paraules, la Xina pot triar el seu verí: una apreciació massiva del renminbi o aranzels massius a les importacions xineses. Però això ens porta a la dimensió política i geoestratègica del problema.
Trump entén que la Xina no és el Japó, regit per una Constitució que va ser escrita a la postguerra per funcionaris nord-americans, i on hi ha destinats 55.000 militars nord-americans. A més, la Xina ja no depèn del mercat nord-americà com abans: s’ha diversificat i ha fet que els seus productes i les cadenes de subministrament que controla en exclusiva siguin indispensables arreu del món.
La possibilitat que la Xina es mogui i accepti una forta apreciació del renminbi per evitar els aranzels de Trump és molt petita, per dir-ho suaument. Els funcionaris xinesos saben molt bé que la revaloració del ien en virtut de l’Acord de Plaza va ser fonamental per fer descarrilar permanentment l’ascendència industrial i financera del Japó.
Tanmateix, encara que Trump sap que la Xina no acceptarà revaloritzar el renminbi per evitar els seus aranzels elevats, no deixarà d’imposar-los per raons polítiques i simbòliques. Aleshores, s’iniciarà una negociació i s’arribarà a un compromís, que inclourà aranzels lleugerament més baixos.
Tal com prediu James K. Galbraith, l’impacte d’aquests aranzels sobre els fabricants xinesos serà modest, ja que el comerç mundial es recalibrarà: els EUA compraran més al Vietnam i a l’Índia, mentre que les exportacions xineses a Europa i la resta del món es dispararan. Si hi ha un bloc econòmic que patirà pèrdues econòmiques enormes a conseqüència dels aranzels de Trump, aquest és la Unió Europea, no la Xina.
D’altra banda, el mur cada cop més alt de la tecnologia digital entre la Xina i els EUA ja està beneficiant les grans empreses de tots dos països. A la Xina hi ha una multitud d’enginyers que estan fent grans progressos en la fabricació de microxips avançats que el país no hauria produït mai sense la Nova Guerra Freda que Trump va iniciar durant el seu primer mandat, una política que l’expresident Joe Biden va mantenir i fins i tot intensificar.
Mentrestant, la combinació nord-americana del capital concentrat al núvol, la força en la recerca i el desenvolupament digitals i els aranzels de Trump ja ha fet que les empreses europees redirigeixin les seves inversions cap als EUA. En resum, Europa, no la Xina, té motius per desesperar-se davant de la perspectiva dels aranzels de Trump.
Això no vol dir que la Xina no tingui motius per inquietar-se. La gran pregunta és si els falcons nord-americans estaran prou satisfets amb els aranzels elevats i les bravates antixineses o si, com és probable, la seva bel·licositat farà que desenvolupin una dinàmica d’autopropulsió. Concretament, ¿convenceran Trump de passar dels simples aranzels d’importació al tipus de sancions financeres que els EUA i la UE van imposar a Rússia?
Si ho fan, tard o d’hora el govern xinès haurà de resoldre el seu gran dilema. ¿Hauria de prevenir les sancions financeres intentant que els BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina, Sud-àfrica i cinc nous membres) adoptin un sistema monetari semblant al de Bretton Woods, amb el renminbi al centre i l’excedent comercial xinès com a suport? ¿O hauria de mantenir-se dins de l’ampli sistema del dòlar i guanyar temps fins que esclatin les contradiccions internes dels EUA?
Fins ara, la Xina s’ha refrenat. Tot i que ha desenvolupat diversos sistemes de pagament, no pressiona els BRICS per evolucionar cap a un sistema monetari. BRICS Pay, per exemple, és un experiment fascinant que combina la tecnologia de la cadena de blocs amb la planificació central transfronterera per crear un sistema de pagaments que posi fi al monopoli occidental de les transferències bancàries. Ara bé, com que tots els pagaments encara estan denominats en diferents monedes sense un suport comú, BRICS Pay està tan a prop de ser un sistema monetari com el sistema de pagaments interbancari Swift dominant ho està d’emular la zona euro.
Per convertir el grup dels BRICS en un element que desafiï seriosament el sistema monetari internacional basat en dòlars, la Xina hauria de posar els seus excedents a disposició dels BRICS perquè les rúpies que Rússia rep per les seves exportacions de petroli a l’Índia es puguin canviar a un tipus gairebé fix per renminbi i invertir en productes xinesos, més o menys el que van fer els EUA els anys 50 i 60 per donar suport al sistema de Bretton Woods.
Aquest seria un pas de gegant per a la Xina i un seriós desafiament al domini del dòlar. Que la Xina el faci dependrà de la geopolítica, no de l’economia.
Copyright Project Syndicate
