La legislatura actual al Parlament de Catalunya ha acabat i obre pas a un nou període d’incertesa política. Durant la campanya electoral va haver-hi molts temes absents. Un d’ells va ser el de la governança del territori català; una qüestió que s’arrossega des de fa anys, però que no troba un encaix en l’agenda política.
Recordem que cinc milions d’habitants viuen en l’anomenada regió metropolitana de Barcelona, formada per 160 municipis. En altres paraules, el 66% de la població catalana es concentra en el 16% dels municipis, mentre que la majoria dels municipis de Catalunya –735 de 947, el 77%– tenen menys de 5.000 habitants i acullen el 10% de la població total. Si ens fixem en els 36 municipis que conformen l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), agrupen 3,3 milions d’habitants, el 42% de la població catalana, en un territori que representa el 2% de la superfície total de Catalunya. La densitat –nombre d’habitants per quilòmetre quadrat– també és desigual a Catalunya, donant lloc a una AMB molt densa –més de 300 habitants per quilòmetre quadrat, superant els 16.000 habitants per quilòmetre quadrat en barris de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat–, i un interior molt menys dens, amb molts municipis on la densitat no arriba als 10 habitants per quilòmetre quadrat.
Com governar un territori tan desigual? Com trobar fórmules de geometria variable per donar resposta als diversos reptes, tant en l’àmbit rural com urbà? En els darrers anys, hi ha hagut diverses reflexions, tant des de l’àmbit acadèmic com des d’ens privats, que qüestionen l’eficiència del model actual per respondre als reptes més urgents de les àrees més urbanitzades, com són la crisi climàtica i habitacional. Per anomenar-ne algunes, associacions diverses com són el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, el Cercle d’Economia, la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, Fem Vallès, l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità, l’Associació d’Empresaris del Baix Llobregat, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, el CIDOB i Barcelona Global han posat sobre la taula la necessitat de millorar la governança metropolitana de Barcelona.
El dilema metropolità de Barcelona presenta diverses opcions de canvi institucional. Una solució seria crear el Consell de Vegueria de la regió metropolitana de Barcelona –espai de cooperació municipal i descentralització de la Generalitat. Tanmateix, la sentència desfavorable del Tribunal Constitucional i la manca de voluntat dels governs espanyols per redibuixar províncies i diputacions a Catalunya la fa poc probable. Una altra alternativa seria que la Diputació de Barcelona assumís l'impuls a la governança metropolitana. Tot i això, la província abasta un territori més extens –311 municipis– i les responsabilitats de la Diputació se centren principalment a donar suport als municipis petits i mitjans, no a les ciutats metropolitanes. Una tercera opció seria ampliar l’AMB a més municipis de la regió metropolitana, incloent-hi els més importants, encara que això podria generar duplicitats amb la Diputació i fins i tot reviure velles tensions amb la Generalitat. Finalment, hi hauria la possibilitat d’implementar solucions de caràcter sectorial i ad hoc a partir de la creació de consorcis entre municipis, AMB i la Generalitat, com ja existeix en l'àmbit de la mobilitat –Autoritat del Transport Metropolità–, encara que això podria fer encara més complex el dens panorama institucional actual. Sigui com sigui, qualsevol d'aquestes solucions implicarà reajustaments, resistències, guanys i pèrdues a les relacions de poder territorial. I, a més a més, implicaria revisar tots els ens locals de Catalunya, incloent les comarques, per tal de simplificar l’organització actual.
Però hi ha vida urbana més enllà de Barcelona. Capitals de comarca com Manresa, Vic o Igualada se situen a la frontera de la regió metropolitana, amb un rol inqüestionable en l’àmbit comarcal però més perifèric en el conjunt del territori. Igualment, les àrees urbanes de Girona i Tarragona-Reus no són comparables a la barcelonina, però requereixen també polítiques comunes en temes com l’urbanisme, la mobilitat o l’habitatge. A més a més, els municipis situats en un entorn rural també necessiten serveis i equipaments adequats a la seva mida. Així doncs, un debat sobre l’organització territorial de Catalunya ha de tenir en compte la diversitat dels pobles i ciutats, però alhora entendre les interdependències que existeixen entre ells. No podem tractar com a realitats aïllades municipis tan diferents, però tampoc podem donar respostes uniformes. Caldrà veure si aquestes qüestions tenen cabuda en la propera legislatura i es troben fórmules imaginatives de la governança del territori.
