El dilema dels militars a Cuba
El paper central de l’exèrcit en la dictadura cubana pot fer que la interacció crucial sigui entre manifestants i militars. Paradoxalment, els amplis interessos econòmics de l’exèrcit podrien afavorir la seva decisió de desfer-se dels actuals caps polítics i obrir les portes a nous actors. La decisió pot aparèixer com un dilema per als caps militars, sobre si aixafar o no la revolta per mitjans violents.
Cuba té un exèrcit sobredimensionat en nombre relatiu de soldats: més del 0,5% de la població total, aproximadament el doble que als països desenvolupats i llatinoamericans. L’exèrcit és la institució més poderosa, més ben organitzada i més secreta del país.
L’experiència dels règims comunistes a l’Europa de l’Est en la dècada de 1990 va mostrar que precisament per mantenir les seves posicions econòmiques avantatjoses, si els governants se senten prou amenaçats, poden ajudar a establir un sistema polític més inclusiu que pugui protegir i servir millor els seus interessos. Una classe empresarial militar pot trobar més bones condicions per prosperar en una economia més oberta. La perspectiva de noves oportunitats econòmiques per a alguns funcionaris civils i militars pot disminuir la seva lleialtat a certes polítiques tradicionals del règim, sobretot si requereixen la seva participació activa en la repressió de revoltes de masses.
Fa unes dècades, diversos reemplaçaments de règims dictatorials van crear aquest tipus de dilema per a governants autoritaris. Entre els règims dominats pel Partit Comunista, es van produir les dues possibles respostes, particularment a Pequín i Berlín. D’una banda, el procés de liberalització del règim i la mobilització popular a la Xina va acabar el juny de 1989 a la plaça de Tiananmen quan l’exèrcit va esclafar els manifestants i va restablir el govern dictatorial. D’altra banda, a l’Alemanya Oriental, així com a Polònia i altres països de l’Europa de l’Est, només uns mesos després d’aquell mateix any, es van posar en marxa canvis en la seva majoria pacífics, inclosa l’obertura del Mur de Berlín.
Fins ara, Cuba, tot i algunes de les declaracions retòriques dels seus governants, no ha seguit la via xinesa, ni pel que fa a reformes econòmiques de mercat d’ampli abast ni a la duresa de la repressió massiva a l’estil de Tiananmen.
Com a precedent il·lustratiu de possibles esdeveniments futurs, es poden recordar alguns aspectes reveladors de l’anomenada crisi dels balseros de 1994. Les concentracions al Malecón de l’Havana d’uns milers de persones que volien fugir de l’illa, en les quals es va cridar “Llibertat!” i “Fora Fidel!”, van acabar amb 300 detinguts. Però uns dies després Raúl Castro va gravar un vídeo per ser projectat en sessions privades en oficines governamentals i casernes en què es declarava partidari de certes reformes econòmiques amb l’objectiu d’evitar majors conflictes socials, ja que, en cas contrari, ell seria, segons les seves pròpies paraules, “el que hauria de cridar els tancs per calmar la situació i fer el paper del dolent de la pel·lícula”. Poc després, el desembre de 1994, l’autor d’aquest article va poder veure com a l’Havana encara hi havia alguns cartells i pintades murals que proclamaven solemnement que “les Forces Armades Revolucionàries mai no intervindran contra el poble”.
La principal diferència amb la revolta actual és que la crisi de 1994 i altres protestes que hi ha hagut a l’illa han estat sempre locals, mentre que el moviment actual sembla que s’estén a un gran nombre de pobles i ciutats. Es pot, doncs, avançar la hipòtesi que si els líders militars cubans s’enfrontessin amb un creixement de les protestes i episodis de gran malestar popular com els de Pequín i Berlín el 1989, podrien inclinar-se per optar per la recerca d’un acord amb els manifestants en lloc de llançar una dura repressió.
El règim dictatorial cubà manté un sòlid control del poder mitjançant la persecució dels dissidents i el control de la població. No obstant això, certs trets de la situació, com la força de l’exèrcit i la relativa debilitat dels grups polítics de l’oposició, no haurien de descartar la possibilitat d’un canvi de règim per col·lapse sobtat. El deteriorament de les condicions econòmiques i les expectatives frustrades generalitzades podrien generar una àmplia revolta popular. Això posaria l’exèrcit en el dilema crucial de disparar o no cap a la seva pròpia gent, obrint així la porta a ràpides transformacions polítiques.