El dilema abstencionista

Dues qüestions prèvies per si l’amable –i alhora enrabiat– lector d’aquest article prefereix estalviar-se’l. La primera, tot i l’enorme mandra que em fa anar a votar a les eleccions espanyoles del 23-J, si no es torcen encara més les condicions, ho faré. La segona, a més de creure que l’abstenció està justificada, en comparteixo l’estat d’ànim i moltes de les raons que portaran molts independentistes a practicar-la. I, tanmateix, vull explicar les deu raons que a mi m’arrossegaran a votar.

Primera. Parteixo del fet que a l’enemic de la nació li fa venir salivera un abstencionisme independentista massiu. La divisió del sobiranisme no és nova, però la profunda desconfiança actual ha fet emergir un nou independentisme antipolític. I no m’agrada l’antipolítica.

Segona. L’abstenció com a càstig que farà una part de l’independentisme presenta una primera incertesa: les conseqüències són imprevisibles i ningú no assegura que “s’aprengui la lliçó” en el sentit que es pretén. No sé si una abstenció massiva “farà net”, i en la direcció esperada. El 28-M no ho va fer.

Tercera. La segona incertesa d’una gran abstenció és que en general no parteix de cap alternativa consistent i explícita més enllà d’escarmentar els partits. Potser sí que obrirà un nou espai polític per a futures propostes. Però ara mateix no em sé imaginar quin seria el pas següent d’uns partits afeblits i humiliats que a partir del 24-J resolgués les causes de la gran indignació.

Quarta. Tampoc no comparteixo de la campanya abstencionista el càstig que posa tots els partits independentistes de cara a la paret indiscriminadament. Preferiria un vot que reforcés positivament els millors comportaments, els millors compromisos electorals o els perfils més de fiar de les llistes electorals. Perquè n’hi ha.

Cinquena. En aquest sentit, em semblen molt injustes les valoracions que generalitzen sobre les estratègies seguides pels partits independentistes i els seus representants, com si tots haguessin pres les mateixes decisions. Ras i curt: ERC, Junts, CUP i PDECat no han actuat de la mateixa manera ni aquí ni a Madrid.

Sisena. Si ja passa amb el vot als partits, a l’abstenció, en ser anònima, encara serà més fàcil atribuir-li qualsevol intenció. I la interpretació dominant serà la dels vencedors, per molt que els comentaris que circulin pel nostre Twitter ens siguin favorables perquè el guien uns algorismes pensats per donar-nos la raó i fer-nos creure que som molts.

Setena. La coincidència d’un gran fervor abstencionista –de conseqüències gairebé màgiques– amb l’acusació que l’1-O vam ser enganyats, no és casual. Darrere de tot plegat no sé si hi ha una mateixa voluntat, però sí un mateix resultat: la desmobilització, i no només a l’hora d’anar a votar.

Vuitena. La invitació a l’abstenció pressuposa, amb raó, que els partits d’ara no faran cap canvi en profunditat. Però si l’abstenció guanya la partida, tampoc no està gens clar qui capitalitzarà l’èxit d’un escarment general, o qui assumiria el fracàs d’una “purificació” del moviment pagada al preu de fer-lo residual.

Novena. Els actuals corrents abstencionistes tenen darrere una indignació popular, alguns líders solvents i qui sap si l’ajut dels interessats en el seu èxit. En canvi, la invitació a la participació no té força perquè la que fan els partits té escassa credibilitat, i és cert que ara mateix és òrfena de lideratges intel·lectuals o morals reconeguts. Els partits –uns més que d’altres– han d’expiar l’engany. Però, en són capaços?

I desena. Seguint la clàssica distinció weberiana, entenc bé la disjuntiva entre l’ètica de la convicció abstencionista i l’ètica de la responsabilitat participativa, perquè també és el meu dilema. La qüestió, però, és decidir quina de les dues ètiques pensem que ens apropa o allunya més de la independència. I precisament, a causa de la meva profunda decepció, em decanto pel mal menor, tot i saber que és un mal.