Digueu-ne impotència, i no mentiu més

Em temo que encara no és l’hora d’arribar a les conclusions finals sobre si el primer d’octubre de 2017 va ser construït sobre la ingenuïtat, les mitges veritats, l’autoengany o des d’una gran mentida col·lectiva. Tampoc és fàcil saber qui hi va anar de quina d’aquestes maneres, perquè hi va haver de tot i l’èpica del moment tot ho va confondre. A més, què va ser aquella impressionant aventura política ara es manipula al servei dels interessos de partit diversos i de les seves autojustificacions. Caldrà esperar que pleguin els lideratges que resten en actiu d’aquell episodi per fer-ne un balanç crític.

ARA BÉ, si la sospita d’engany és ben viva –la “Teoria del Gran Engany del Procés” n’ha dit Albert Botran en un molt recomanable article a El Temps (5 de juliol)–, mentre no tinguem tota la informació del pre i post referèndum, el que no és acceptable és que cinc anys després s’hagi tornat a caure en el mateix error. Vull dir, que es torni a fonamentar la política catalana en la mentida per tal, ara, de justificar el fracàs anterior i sobretot la impotència actual. Tot ben amagat en una retòrica pseudorepublicana i l’oblit de la nació.

DEIXEU-ME SER CRU. A mi no em disgustaria que els actuals dirigents independentistes –els polítics i els civils– diguessin que no saben com avançar en el camí de l’emancipació nacional. O que no s’hi veuen amb cor, vistos els riscos d’una repressió que no cessa ni té la pinta de fer-ho. O que pensen que ara és temps de cuidar la hisenda pròpia: ja se sap que fa més por el risc de ser arruïnat que el de ser empresonat. Qui no seria capaç de posar-se a la seva pell? Podrien dir, també, que el preu que faria pagar Espanya a tot el país és massa alt, i jo me’n faria el càrrec. I, encara, podrien reconèixer que no confien prou en el mateix país per fer el pas, i es podria entendre.

PERÒ EL QUE NO POT SER és que es menteixi. Que a la frustració ara s’hi afegeixi una aixecada col·lectiva de camisa. Perquè, si ja no és fàcil superar la frustració, seguida d’una presa de pèl tan descarada com l’actual, la desolació i el desemparament col·lectius poden acabar provocant l’abandonament definitiu de tota esperança. I, des del meu punt de vista, tan desoladora és la promesa d’una estratègia de confrontació que sempre acaba en derrota davant l’Estat –i amb el menyspreu partidista de l’independentisme que li és advers–, com ho és que ens facin beure a galet amb promeses de diàleg, desjudicialitzacions o capacitats per obtenir avantatges autonòmics del govern espanyol.

NO POT SER QUE ES FACI veure que no s’ha sentit Salvador Illa quan diu que “la política del diàleg no és cedir, sinó que és un exercici de respecte, escolta i contrastos de punts de vista per buscar una solució política”. Ell sí que parla clar, i no s’embolica –ni es “deixa intimidar”– per una impossible “taula de negociació”, com fa Oriol Junqueras. Tampoc no pot ser que es parli de desjudicialitzar el Procés si el mateix fiscal Javier Zaragoza, públicament i desvergonyidament, diu que ni pensar-ho, que això implicaria “desarmar l’Estat per evitar respostes penals” contra els catalans. A part, quina mena d’independència judicial és aquesta en què dos governs poden pactar allò que no és a les seves mans si, d’altra banda, cada dia s’avança en més judicialitzacions, l’última la de l’Audiència fent repetir el judici als síndics del referèndum? Ens prenen per imbècils?

I SI FALTAVA ALGUN senyal, recordant que el govern de Pedro Sánchez no ha estat capaç d’aprovar ni una sola resolució simbòlica del seu suposat soci principal en el darrer debat sobre l’estat de la nació –la seva– ni de complir els acords previs, ja està tot dit.

POTSER NO TENEN la mateixa gravetat moral les mentides piadoses d’uns i les mentides deshonestes d’altres. Però no és tan sols que la mentida mai no ens farà lliures, és que una llibertat aconseguida a través de l’autoengany, mai no seria veritablement alliberadora.