Diguem-ne Catalunya Espanyola

Els historiadors som avorrits i somnífers, assumim-ho. Certament, podem ser o escriure anàlisis més que interessants i transcendents sobre el passat, però mai mirem cap al futur. És clar que la nostra tasca no inclou el paper de futuròleg o endeví, però de tant en tant ens hauríem de permetre algun debat sobre futuribles.

Arribats a aquest punt de la història de Catalunya -en què els darrers vint dies han semblat dècades per la densitat dels passos realitzats en el camí de la construcció d'un estat català independent-, jo em pregunto: com en direm del període històric que va del 1714 al 2014? És a dir, a les llibreries, amb quin títol es classificaran els llibres d'història de Catalunya d'abans i després de la hipotètica independència? "Catalunya espanyola"? "Època espanyola"? "Domini espanyol"? "Matrimoni mal avingut entre els pobles d'Espanya"? Als Estats Units, per exemple, els segles d'història sota la corona anglesa són el "període colonial". Ja sé que la referència colonial sembla recordar el vocabulari independentista més tronat i -amb la irrupció de les masses que ocupaven una posició tradicionalment minoritària i no poc menyspreada- ara ja definitivament aparcat. Però bé que haurem d'establir diferències entre l'abans i el després.

I, sobretot, caldrà fer-les evidents pel bé d'una historiografia catalana que ha viscut en un complicat equilibri durant dècades. I és que des que intentem resseguir la trajectòria històrica del país entenent-lo com a subjecte digne d'ocupar milers de pàgines de llibres, articles i tesis doctorals -si més no, per als que treballem en el terreny del període contemporani-, sempre hem dit que el que escrivíem era "història de Catalunya", obviant de manera entre intencionada i natural que aquella història no deixava de ser la d'un país sota administració espanyola. De fet, no diferenciem entre la Catalunya independent comtal i reial amb Aragó -des de la fundació el 1714, medieval i moderna- i la Catalunya espanyola posterior. Com si tot fos el mateix. Els prestatges de les nostres llibreries han equiparat sempre la història d'Espanya amb la de Catalunya, d'igual a igual. No hem volgut fer com en algunes llibreries basques on la seva història es ven en la secció " temas vascos " al costat d'un llibre de pintxos, els millors acudits en èuscar o un recull de partitures de trikitixa. Ens hem dotat de dignitat com a col·lectiu professional parlant de Guerra del Francès per diferenciar-la de la Guerra de la Independència Espanyola, referint-nos a la Guerra Civil Espanyola a Catalunya o al sistema de partits català, i construint així el nucli d'una història nacional i no pas regional -com la histoire régional française per exemple del Rosselló- o parcial en un tot més rellevant. Hem creat una certa separació a mig camí de la realitat i la ficció entre el que passava a Catalunya i el que succeïa a Espanya. De la mateixa manera que la historiografia espanyola obviava en gran mesura molts aspectes de la història de la Catalunya espanyola. Ens hem exclòs per poder construir-nos com a nació subjecte d'interès històric -amb poc èxit internacional, cal dir-ho-, mentre allà ens excloïen en gran mesura perquè no formàvem part del seu relat volgut.

Però si l'esdevenir ens depara la irrupció d'una República Catalana en el si del sud d'Europa -dins de la UE-, jo apostaria per un exercici d'autocrítica, de sinceritat i de radicalitat per part dels historiadors. Diguem-ne "història de la Catalunya Espanyola" del període anterior a la independència -terme recuperat per Alícia Sánchez-Camacho darrerament de manera apropiada- i "història de Catalunya (Nacional o Independent)" -ara sí!- de la posterior. Perquè el dia després de la baixada de la bandera espanyola del Palau de la Generalitat o del Parlament tot prendrà sentit, perquè llavors farem història pròpia i no caldrà tapar que abans fèiem història d'una part d'Espanya que no tenia clar què era o què volia ser. Llavors podrem situar-nos al costat dels llibres d'història d'Espanya en peu d'igualtat, sense manipulacions benintencionades.

Ara, si tot això acaba en un no-res, en un bluf, potser també caldrà marcar una diferència nominal (abans i després del 2012), perquè la riuada que vindrà serà d'una magnitud còsmica. Els dics s'han trencat, i el corrent d'aigua que ara flueix per Catalunya arrasant els tabús atàvics del catalanisme s'haurà de canalitzar i esperar que no se'ns giri en contra. Res serà igual, per bé o per mal, i els historiadors, sigui el que sigui el que succeeixi d'ara endavant, tindrem espai per martiritzar l'opinió pública amb desenes de llibres sobre la reespanyolització o la desespanyolització del país.