En la nostra història col·lectiva hi ha persones a qui cal donar les gràcies perquè fan del món un lloc millor. Dissortadament, en l’àmbit de les violències masclistes o sexuals, aquests agraïments els hem de donar a dones que han viscut experiències terribles de violència però, paradoxalment, han aconseguit que les societats avancin. Són dones el dolor de les quals és escoltat col·lectivament: així es converteixen en altaveu i motor de canvi. Les seves veus, els seus testimonis, les seves vivències actuen com a element de conscienciació social i arraconen el relat patriarcal, fent avançar els drets de les dones i la societat en el seu conjunt.
Són exemple d'això Ana Orantes (assassinada pel seu marit després d'explicar a la televisió els maltractaments i abusos als quals havia estat sotmesa durant 40 anys), la víctima de la violació múltiple de la Manada o la víctima de l'agressió sexual de Dani Alves. També Gisèle Pelicot, protagonista absoluta de la setmana ara que s'ha dictat sentència sobre el seu cas. Les històries d'aquestes dones ens han corprès i de les seves experiències n'hem destil·lat aprenentatges valuosíssims que han estat profundament transformadors. Són el rostre, la veu, de totes les dones que han patit situacions de violència masclista: posen nom a la cosa, la fan evident (en les seves declaracions Gisèle Pelicot sempre ha fet esment de les víctimes no reconegudes com un dels motius que l’han ajudat a seguir endavant).
Parlem, doncs, de les lliçons que ens deixa el cas Pelicot.
1. La història de Gisèle ens ha recordat la importància de trencar estereotips amb relació a qui són les supervivents de violació, però també amb relació a qui són els agressors. De cop el que s'explica és el cas d’una dona de 72 anys (no una dona jove) violada durant més d’una dècada pel seu exmarit, Dominique Pélicot (condemnat a 20 anys per un sistema judicial que encara no té ni incorporada la submissió química ni el consentiment en la seva norma), que alhora l'oferia a altres homes perquè la violessin de nit, mentre dormia, a vegades inconscient per culpa de les drogues que li subministrava el seu llavors marit. Molts dels agressors –ho hem sabut durant el judici– eren homes normals,totalment funcionals, que vivien vides normals i que no despertaven cap sospita. Per tant, els violadors no són monstres.
2. Aquest cas ens ha dit moltes coses sobre la complicitat i el silenci que impera entre molts homes pel que fa a les violències sexuals. A alguns homes a qui se’ls va oferir la possibilitat de violar a Gisèle no van accedir-hi, però tampoc van actuar davant aquella barbaritat. És un exemple de la deshumanització extrema vers les dones: No van plantejar-se que podien fer alguna cosa per evitar la violència contra Gisèle? No van empatitzar gens amb el dolor que això li podia causar?
3. Aquests mesos també hem parlat molt de consentiment pel protagonisme de la submissió química en aquestes violacions. Rere aquests mètodes per agredir sexualment les dones hi ha la idea de convertir a l’altra en quelcom inert per poder fer amb ella el que es vulgui. La dona es converteix en un objecte sexual sense cap dret: tan sols se li permet seguir respirant. I de nou, l'absència de consentiment al centre, el consentiment trinxat per la cultura de la violació que ens diu que és acceptable (i de fet més efectiu per satisfer el gaudi masculí), no tenir en compte el desig de l’altra: tu ets un subjecte sexual i les dones, objectes sexuals.
4. I l'última gran lliçó de Gisèle: com ha combatut la terrible vergonya social que s'imposa a les víctimes de violències sexuals. Aquesta dona francesa s’ha convertit en el rostre de la dignitat pel fet d'aixecar-se després d’haver patit unes de les ferides més extremes que pots patir com a ésser humà. Ha tingut la capacitat de mirar cara a cara als agressors, però també a un sistema que històricament ha estigmatitzat i maltractat les dones víctimes de violència masclista. Gisèle Pelicot, des de l'exemple, supervivent de la barbàrie i conscient d’estar construint futur des d'un present tan dolorós, ha aconseguit que la balança es decantés i que els agressors fossin els que abaixessin la mirada, amagats, ara sí, rere la vergonya. Gisèle Pelicot ha mostrat al món el seu desig de sobreviure, de viure, en pro d'ella mateixa i de la seva família, però també de totes nosaltres.
A ella i tantes altres dones, moltes d’elles anònimes, mai us podrem agrair prou tot el que heu fet.
