¿Calen discursos per commemorar l’aniversari del Desembarcament de Normandia? Que no parlen prou clar les 9.387 creus blanques del cementiri americà de Colleville-sur-Mer? Aquells nois tenien dinou, vint o vint-i-un anys a tot estirar i van morir dues vegades: van tenir temps d’adonar-se que moririen sense remei, i després els va matar el foc alemany. Eren la joventut disponible per ser carn de canó, avui embellida amb fileres mil·limètriques, gespa tallada arran i el mar blau als seus peus. Els americans en saben molt, de construir cementiris militars, perquè aconsegueixen que només s’hi vegi l’heroisme, i per això se’n surt amb un nus d’agraïment i de reverència a la gola. Les misèries de la guerra i de la política es queden a la reixa de l’entrada.
Als morts del 1944 no se’ls honora amb segons quins discursos del 2024, aquesta època en què la dreta conservadora que celebra aquella victòria de la democràcia liberal contra el feixisme s’alia amb la ultradreta, i en què els enemics de la llibertat es trien amb interessos de geopolítica variable sota l’alè del complex militar industrial que cotitza a borsa. Per això els caps d’estat sempre tornen a Omaha Beach: perquè allà va començar l’última gran victòria pura i perquè s’ha convertit en l’estació de servei de la història on anar a recarregar les reputacions a la baixa, les contradiccions insofribles i les narratives gastades d’avui en els dipòsits inesgotables de dignitat, valor i sacrifici que hi ha sota aquelles platges des de fa vuitanta anys.
![Vaixells i globus durant el desembarcament](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
