Dignificar la menstruació

Dimarts passat el consell de ministres aprovava l’avantprojecte de la nova llei de l’avortament i la salut menstrual. Aquesta llei planteja importants avenços que milloraran de forma clara la vida de les dones i l’accés a diversos drets, pivota sobre temes clau com tornar la potestat a les noies de 16 i 17 anys per interrompre l’embaràs sense el consentiment dels seus progenitors, avança en el dret a la salut menstrual de les dones i persones menstruants i en l’educació sexual com a forma de prevenció de les violències masclistes.

En aquest sentit, deixeu-me que em centri en la part que fa referència a la menstruació. Perquè continua sent un dels grans tabús socials que hi ha i que recauen sobre els nostres cossos i la nostra vida. De fet, el desconeixement sobre el funcionament del cicle menstrual, dels canvis físics i emocionals que s’hi vinculen, és el producte d’una societat que ha intentat invisbilitzar un procés fisiològic de les dones. Ens l’han explicat com quelcom brut, fastigós, impur: “la Pepa”, “la tia Maria”, “la vermella”... són tan sols alguns dels noms que s’han utilitzat per anomenar la innominable menstruació. Representada als anuncis amb líquids blaus amb olor de núvol, s’ha desnaturalitzat. Tenir consciència del nostre cos ens empodera. Per contra, desconèixer els canvis físics i emocionals que se succeeixen en els diferents cicles de la menstruació ens desconnecta de qui som i ens porta a la inintel·ligibilitat. I tot perd sentit, perquè no tens referències, i tan sols tens la teva pròpia experiència i acabes pensant, per exemple, que les regles doloroses són normals. I no, no ho són.

Però la cosa no s’acaba aquí. En el procés d’invisbilitzar-la i situar-la en l’àmbit privat i en l’òptica de l’experiència individual, també ens han ensenyat a dissimular. Que no es noti que “la tens”, bàsicament per un sentiment molt conegut per les dones en aquesta societat patriarcal: la vergonya. Ens hem convertit en unes expertes en passades de compreses o tampons en clandestinitat. Perquè encara ens ressona allò tan anacrònic de relacionar la menstruació amb la impuresa. Regals de la nostra tradició judeocristiana, tot i que això es repeteix també en altres indrets del món.

I és que no podem oblidar que l’immens tabú social que s’ha construït sobre la menstruació negant-la, amagant-la, desconnectant-nos del nostre cos i els nostres processos biològics, és una forma de violència estructural que ens construeix en la ignorància de qui som com a persones i com a col·lectivitat.

Per fi, gràcies a la lluita feminista s’està dignificant la menstruació i tot el que implica situar-la en l’àmbit públic, deixant d’escanyar-la en el silenci.

Només així aconseguim l’accés als drets i a una vida més harmonitzada amb els processos naturals del nostre cos i, per tant, amb nosaltres mateixes.

Anomenar-la, acabar amb la pobresa menstrual (dues de cada deu dones l’han patida) amb polítiques d’accés gratuït a productes d’higiene menstrual (com la campanya La meva regla, les meves regles ), promoure l’ educació menstrual per trencar mites i tabús o una cosa tan important com promoure la investigació i incorporar la perspectiva de gènere en aquest àmbit, per deixar de normalitzar el dolor i poder millorar, per exemple, la detecció precoç d’endometriosis. Però també disposar de la baixa per menstruació i no haver de dopar-nos cada mes per anar treballar i aguantar un dolor invalidant, o l’accés a espais on poder canviar-nos o buidar, per exemple, les copes menstruals.

Gloria Steinman va escriure un text molt revelador sobre aquesta qüestió, If men could menstruate [Si els homes menstruessin], on deia que la menstruació seria un esdeveniment totalment envejable, una cosa d’homes de la qual es podria presumir.

El patriarcat ho convertiria en un acte de poder.

Dignificar la menstruació i acabar amb el tabú que l’envolta ens allunya de la cultura de la vergonya imposada pel patriarcat i ens acosta a la cultura del respecte que tant es promulga des dels feminismes.