Qui difumina les auxiliars maltractadores?

Dilluns es convertia en notícia el vídeo gravat per dues auxiliars maltractadores d’una residència geriàtrica de Terrassa on vexaven una àvia: una la insultava i l’amenaçava mentre l’altra sostenia la càmera i no parava de riure's d’aquella situació. La mateixa que gravava el vídeo el va penjar a les xarxes, on hi té un compte amb molts seguidors i hi desenvolupa el presumpte rol d’influencer. Aquest fet demostra l’estultícia d’aquestes treballadores, que ni tan sols percebien que la seva conducta era denunciable. El vídeo que van gravar per obtenir popularitat a les xarxes connecta amb els continguts propis de l’inframon de les suposades estrelletes d’Instagram i TikTok, caracteritzat per la immaduresa, la superficialitat i la banalització basades en una concepció maniquea de l’existència: tot ha de fer riure o ha de fer plorar. No van escollir bé.

A la televisió, més enllà de constatar que a Telecinco continuen escrivint Tarrasa per referir-se a la ciutat del Vallès Occidental, el vídeo ha estat utilitzat de manera demagògica en els magazins matinals de les cadenes privades, recreant-se en les imatges de la vexació i repetint-les en bucle. I en aquest punt és on descobrim un tractament informatiu que diferencia clarament les televisions públiques de les privades. A les cadenes públiques, tant a TV3 com a TVE, les imatges de la vexació i també el vídeo esperpèntic de les disculpes s’han emès sense manipular-los, tal com elles mateixes els van penjar a les xarxes. En canvi, totes les televisions privades han difuminat el rostre de les noies, protegint-ne la identitat, en una acció que no té cap justificació a nivell deontològic. Fins i tot en el magazin matinal de Telecinco, la substituta d’Ana Rosa Quintana argumentava: “A esta jovencita no le tapamos la cara porque es ella la que graba el vídeo y lo saca en las redes. A la otra chica sí que le tapamos la cara porque no es ella”. Mal explicat, venia a dir que a l’altra noia la protegien perquè no és qui té el mòbil a la mà tot i ser l’encarregada de les vexacions directes a l’àvia i ser conscient del procés d’enregistrament. En els informatius, Antena 3, Telecinco i La Sexta han coincidit a difuminar les cares de les dues noies per intentar garantir-ne l’anonimat, fins al punt que només es veuen taques borroses. L’acció de pixelar la imatge, però, comporta un component d’espectacle i morbositat. Afegeix misteri i alerta fàcilment l’espectador d’un possible contingut malsà, indecent o inconvenient. És una mena de reclam visual. I és en aquest punt, el de l’espectacle morbós, on es corre el perill de quedar-se amb l’anècdota informativa en comptes d’anar al moll de l’os. Uns mitjans es limiten a posar el focus en l’escàndol de les imatges, però el que cal és posar de manifest la implicació social que se’n deriva: el vídeo és un exemple més de la urgència amb què s’ha de revisar i millorar el model assistencial i les cures a la gent gran, especialment en temps de pandèmia, en què les residències s’han convertit en búnquers on resulta difícil comprovar el benestar dels avis.