La difícil implementació del pacte d’estat contra la violència masclista

Ens hem de felicitar per haver aconseguit el pacte d’estat contra la violència masclista, un acord llargament reivindicat pel moviment feminista, entitats i institucions. Sembla, d’entrada, que ha deixat de ser motiu de batalla política i que, finalment, remem en la mateixa direcció.

Com sabem, entre les fites que s’assoleixen amb el pacte hi ha el reconeixement de l’estatus de víctima a les dones que pateixen violència masclista i que no han interposat denúncia prèvia, així com als seus fills i filles; la universalització dels programes de prevenció de la violència a través del sistema educatiu, o la introducció de mesures controladores davant la imatge cosificada de les dones en els mitjans de comunicació. I es tracta, sens dubte, de mesures importants, però no pas pioneres.

La llei catalana del dret de les dones a erradicar la violència masclista, aprovada el 2008, ja incloïa aquests aspectes, com també ho feien en alguns punts altres lleis autonòmiques. En gran mesura, el pacte d’estat s’ha limitat -que no és poc- a aprendre d’iniciatives autonòmiques d’arreu del territori estatal i, especialment, de Catalunya.

L’àmbit en què fins ara no hem pogut incidir, i en el qual podem percebre alguns avenços amb el pacte estatal és, sobretot, el judicial, gràcies a mesures com retirar els atenuants en les penes als agressors si “confessen el crim” o negar la guàrdia i custòdia dels fills i filles i la custòdia compartida als pares quan hi ha sentència ferma.

Són mesures molt rellevants que poden tenir un impacte directe en la vida de moltes famílies, i que no tenim recollides en la nostra llei, formulada d’acord amb el grau d’incidència al qual podem arribar tenint en compte les competències del govern de la Generalitat. D’aquí la seva formulació eminentment social, sense capacitat d’intervenció completa sobre l’escenari de violència masclista. El sistema judicial està centralitzat, per la qual cosa les mesures judicials aprovades en el pacte d’estat poden ser realment transformadores per a la vida de les dones que pateixen violències masclistes.

Ara bé, el pacte d’estat no introdueix una mirada feminista sobre el fenomen, i manté el focus en la violència en la parella. Tot i incorporar algunes violències recollides al Conveni d’Istanbul, com ara el tràfic de dones i nenes amb finalitat d’explotació sexual o la violència sexual, no introdueix una mirada integral sobre les violències masclistes, i dibuixa, així, una realitat reduccionista i invisibilitzadora d’una violència que afecta la meitat de la població amb diferents formes i dimensions.

La llei catalana conceptualitza i reconeix les violències masclistes que es manifesten en diversos àmbits (en el de la parella, en el familiar, en el laboral i el comunitari) i, fruit d’un treball profund amb organitzacions del moviment feminista, entre d’altres, arma un text legal que identifica i assenyala les arrels del patriarcat.

Malauradament, en mirar cap a l’escenari estatal i cap al català trobem que comparteixen el risc d’una dotació pressupostària insuficient per generar canvis socials. Tot i que la lluita contra les violències masclistes ha reunit voluntats més o menys fermes des de ja fa anys, encara cal traduir-les en partides pressupostàries prou àmplies per afrontar una violència de magnitud no del tot coneguda.

Pel que fa al pacte d’estat, s’ha parlat d’un pressupost de 1.000 milions d’euros que servirien per adoptar les 200 mesures que han omplert els titulars dels mitjans de comunicació. N’hi ha prou? Tenint en compte que per abastar les mesures proposades caldria reformar el sistema judicial en profunditat, ja sabem que no.

És cert que caldrà permetre el benefici del dubte i esperar, però també ho és que hem d’assegurar el seguiment i l’avaluació del desplegament i l’impacte de les accions a què compromet el pacte. Serà interessant veure si el grau d’implementació i acompliment de l’acord té el mateix ressò mediàtic que ha tingut l’aprovació del que, per ara, és una declaració d’intencions.

Manllevant el contingut de l’última campanya del Servei Català de Trànsit, la notícia hauria de ser, algun dia, que hem arribat a “víctimes zero” de violències masclistes. I no parlem només de dones assassinades. Parlem de totes aquelles persones que directament o indirectament en patim les conseqüències, amb les expressions de més o menys intensitat que aquestes violències tenen en els plans simbòlic, psicològic, físic, social i econòmic.