El primer que s'ha d'entendre del gir imperialista dels Estats Units és que l'objectiu no és desmantellar la Unió Europea, sinó convertir-la en una colònia dependent de la qual extreure beneficis, un "ni amb tu ni sense tu" semblant a la relació que Espanya té amb Catalunya. Perquè sovint veiem la Unió Europea com el projecte més igualitarista de la història, una construcció política pensada per tenir les millors regulacions verdes, laborals, de privacitat, etcètera. Però, en el seu disseny institucional, Europa també és un conjunt d'institucions que protegeixen el mercat dels parlaments democràtics de cada nació. Igual que amb el cas català, el pitjor malson dels Estats Units seria una Europa sobirana que decidís sobre la riquesa que es genera en el seu territori o sobre una geopolítica pròpia. El nou somni americà no és que Europa desaparegui, sinó que en romangui una teranyina jurídica que atrapi els europeus en una competició salvatge per les engrunes; mercat europeu sense democràcia europea.
Com assenyala l'historiador de l'economia Quinn Slobodian, sovint pensem que els rics i poderosos volen "menys estat", però la realitat és que els mercats no funcionen sense un conjunt de lleis extremadament estricte que els protegeixi; a la selva no hi ha mercats. Només cal recordar el rescat dels bancs i el que va fer la Unió Europea amb els partits que s'hi oposaven, o com un Banc Central Europeu independent dels governs prioritza el control de la inflació al creixement dels salaris. La història del neoliberalisme no és la de la desaparició de l'estat, sinó la creació d'institucions transnacionals que subjuguen els estats nació. Quan sentim J.D. Vance i Elon Musk aplaudint l'AfD és perquè compten que faran el mateix que han fet Meloni o Orbán quan han arribat al poder: afluixar les lleis socials mentre estrenyen la tirania econòmica de la UE actual.
L'aposta dels Estats Units és arriscada. Segons les pressuposicions de l'ordre liberal que ara donem per mort, la cooperació hauria de donar més resultats que la dominació. Des de la consolidació del dòlar com a moneda global fins a la tutela militar a través de l'OTAN, els Estats Units han obtingut molts beneficis que podrien desaparèixer si Europa fa realitat les crides fins ara retòriques per gastar més en defensa, reindustrialitzar-se o ressuscitar la demanda interna per dependre menys de les exportacions. I a l'inrevés: si els nord-americans se surten amb la seva, el seu embat tindrà tot el sentit. El que hi ha en joc els pròxims anys és la possibilitat d'un nou món sense el llegat d'Europa fent de contrapès.
Perquè, justament, el gran problema és que Europa s’ha vist massa com un projecte econòmic i no com una civilització amb una missió pròpia. Aquí convé ser desacomplexadament eurocèntric i no fer cas de certes teories de la desconstrucció que, tot i dir-se d'esquerres, han estat més útils al poder econòmic que als ciutadans. Perquè la Unió Europea no necessita més poder ni més recursos, sinó una visió política que els canalitzi. La construcció d'una federació cohesionada, igual que qualsevol nació, depèn d'un mite creïble que et faci sentir part d'una mateixa comunitat emocional amb llaços de solidaritat. Malgrat el declivi relatiu, la Unió Europea encara té prou capital per convertir-se en un bloc independent.
Com que s'ha parlat moltes vegades dels ideals d'Europa i dels Estats Units com la continuació d'un mateix món, per repensar-nos trobo especialment útil una divisió que el filòsof i periodista Bruno Maçaes fa al seu llibre History has begun. Segons Maçaes, els europeus pensem a resoldre les contradiccions de la realitat, mentre que els americans pensen a fugir de la realitat. Quan la societat moderna va començar a fer sentir l’home occidental atrapat en la complexitat de la política i la tecnologia, els europeus vam inventar el socialisme, que és la idea de canviar la realitat cooperant, mentre que els americans van radicalitzar el capitalisme, que és la promesa de solucionar els problemes competint. La tradició europea es veu com l'hereva de la modernitat clàssica, amb un enfocament en institucions estables, l’estat de dret i una visió racional de la política i la societat, mentre que l'únic corrent filosòfic nascut a Amèrica és la postmodernitat, que és la capacitat de reinventar-se mitjançant la cultura pop, les xarxes socials i la política espectacle. Avui, els americans ho fien tot al poder màgic de la tecnologia, mentre que els europeus hem perdut la confiança en les institucions.
És possible que el somni americà sigui tan dinàmic que esborri el llegat europeu i ens redueixi a una colònia. Però si podem criticar els americans és perquè tenim una tradició europea que recorda les contradiccions del poder desfermat, i que té eines de sobres per proposar una alternativa millor. Barrejats durant dècades amb els Estats Units, hem perdut el punt de vista propi. Ara que la pressió ho fa tot més clar, ho hauríem d'aprofitar per potenciar allò que ens diferencia dels Estats Units, més que jugar al seu joc i amb les seves normes.
