Dies de setembre

Demà és el dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Aquell dia que commemorem la rendició dels catalans davant dels invasors borbònics. S’ha dit milers de vegades que som un poble masoquista, que celebrem les derrotes. Potser sí. Potser ens agrada abaixar el cap i ploramiquejar per la nostra desgràcia. Aquests darrers anys la commemoració s’ha significat per unes manifestacions multitudinàries en què cridàvem in-inde-independèn-ci-a. La cridàvem però ella, és clar, no venia. Va haver-hi un moment que ens vam creure que sí, que vindria, vam sentir-ne fins i tot l’oloreta feliç, però els mateixos que ens van induir a creure’ns-ho, els mateixos, ens van fer baixar del burro en un moment. I uns van anar a la presó i uns altres van anar a l’exili. De fet, no hi havia cap raó per creure res, el més calent era a l’aigüera. Europa va fallar. Rússia també. En fi. Ni tan sols van saber, els nostres polítics, arriar la rojigualda, per deixar ni que fos per uns moments la nostra quadribarrada voleiant en solitari. Potser els va fer por tanta solitud. No ho sabrem mai, em temo. El cas és que la força invasora es va venjar d’aquell tímid intent i encara es venja, i els catalans, amb el cap cot, com sempre, tornem a estar tranquils amb aquesta faula de diàleg que tant tranquil·litza tothom. Aquí no passa res. Tornem a la nostra estimada autonomia intervinguda. Treballem i callem, que és la nostra tasca en aquest món. 

Tornarà a haver-hi una manifestació, petita, m’imagino. Tornarem a seguir, puerils, la fascinació d’una bandera i esperarem l’any vinent, feliços i contents. I mentre els nostres polítics dialoguen (en castellà), allò que ens constitueix, la nostra llengua, s’està esllavissant per moments cap al no-res. 

Però per sort, el mes de setembre també ens porta aquest any un centenari gloriós. Commemorarem els set-cents anys de la mort de Dante Alighieri. Sí, l’autor de la Comèdia, que va acabar sent Divina per la seva gloriosa grandesa. Com saben, Dante va morir a l’exili, a Ravenna, i allà va ser enterrat. Prou que Florència, la seva ciutat, n’ha demanat les restes, però no hi ha hagut manera. Florència va fer fora Dante i ara s’ha d’acontentar amb posar l’oli que crema a la petita llàntia vacil·lant de Ravenna. 

Com també saben, la Comèdia és un poema. Narratiu, sí, però un poema. No és una novel·la. Tot i que hi ha traduccions que han potenciat la narració per sobre de la poesia. Per sort, tenim en la nostra llengua una magnífica traducció en vers rimat, d’una fidelitat sorprenent, feta per Josep Maria de Sagarra. La traducció de Sagarra porta, a més, uns magnífics comentaris a cada cant. Jo els encoratjo a llegir-la, a poc a poc, assaborint-ne les històries, sí, però sobretot les meravelloses troballes poètiques. Perquè es tracta de poesia. De la més alta poesia que ha donat això que en diem l’Occident (amb el permís de Shakespeare, of course). 

Quan parla del llac del cor, de la blava visió de San Marino, del tremolar de la marina, de la neu a muntanya que cau lenta quan no fa vent, i cito de memòria, quan s’abandona al plaer palimpsèstic, citant himnes litúrgics o capgirant-los, quan crea el discurs d’Arnaut Daniel i l’escriu en provençal, quan parla de Giotto i de Cimabue i de Guinizzelli i de Cavalcanti i dels il·luminadors de manuscrits i de la seva pròpia vida juvenil, de la poesia que feia… Quin plaer! I tot això són detalls al costat de les multituds dels condemnats de l’Infern i dels estadants del Purgatori i dels del Paradís. Dante cita, opina, demana l’ajut d’altri, passa la paraula a Guinizzelli o a Francesca de Rímini. És d’una abundància corprenedora i tot encabit en aquest artefacte perfecte de les tres Parts, amb els trenta-tres Cants de cada Part, que sumats, amb els trenta quatre que en té la primera, considerat el sobrer com un pròleg, s’arriba al número perfecte, el cent. I si considerem que cada Cant està construït amb tercets encadenats i que cada Part acaba amb la paraula estrelles, veurem com tot plegat està decidit i mesurat d’abans. Una estructura basada en el número tres, el de la Trinitat. I dins d’aquest embolcall perfecte, el tumult de la vida, del bé i del mal, de l’amor i de l’esperança. 

Si s’ho volen passar bé, llegeixin, per exemple, el cant cinquè de l’Infern, el vint-i-sisè del Purgatori i l’últim del Paradís. I la resta, esclar. Això només és un tast d’aquest edifici impagable, d’aquesta catedral gòtica feta de versos, de gent, de passions, de moviments humans.