¿Com pot ser que un home que ha fet el que ha fet, que diu el que diu, es pugui tornar a presentar per a ser president i guanyi amb aquesta abundància de vots?
¿Com pot ser que el govern valencià encara no hagi dimitit i continuï escampant merda fugint de les seves responsabilitats?
¿Com pot ser que l’esquerra se n’hagi anat tant al centre i hagi estat tan inútil per afavorir aquest fanatisme mundial?
¿Com pot ser que totes les decisions clau per a la humanitat encara les decideixin homes amb corbata?
¿Com pot ser que es prioritzin els toreros davant dels serveis d’emergència?
¿Com pot ser que encara es qüestioni el dret a l’avortament per part de persones disposades a matar persones?
¿Com pot ser que la solució a una tragèdia com la del País Valencià depengui de voluntaris mentre els serveis d’emergència esperen que algú els doni una ordre?
¿Com pot ser que hi hagi tant consens per salvar la unitat d’Espanya i tan poc per salvar les persones que viuen en aquest estat?
¿Com pot ser que visquem en un món ple de líders sense empatia envoltats de servents disposats a executar ordres degenerades?
¿Com pot ser que s’acceptin les almoines de les grans fortunes i no se’ls exigeixi pagar els impostos que tocaria?
¿Com pot ser que impedeixin que les persones es moguin pel món en llibertat, denegant-los un dret humà?
¿Com pot ser que la política utilitzi una tragèdia per llançar-se dards i escalar posicions en el seu rànquing de misèria?
¿Com pot ser que les religions encara tinguin un pes tan important en les societats del segle XXI?
¿Com pot ser que més d’una setmana després hi hagi llocs colpejats per la DANA on encara no hi ha anat ningú?
¿Com pot ser que en ple canvi climàtic el món estigui liderat per terroristes contra la natura?
¿Com pot ser que la monarquia espanyola utilitzi una desgràcia descomunal per enfortir la seva imatge i silenciar la seva corrupció?
¿Com pot ser que els impostos no serveixin per al que han de servir i depenguem de la beneficència i de la solidaritat?
¿Com pot ser que l’esport monopolitzi tantes hores en l’espai mental i comunicatiu del món occidental?
¿Com pot ser que l’1% de la humanitat acumuli més del 60% de la riquesa mundial?
¿Com pot ser que l’extrema dreta hagi trobat un camí tan planer per plantar tot aquest odi?
¿Com pot ser que hi hagués diners públics per salvar bancs i que aquests diners no s’hagin hagut de retornar mai mentre els bancs exhibeixen beneficis estratosfèrics?
¿Com pot ser que la victòria d’un altre psicòpata ja no ens sorprengui?
¿Com pot ser que el món s’hagi tornat tan deshumanitzat?
¿Com pot ser que ens resignem a assistir a aquest declivi, que per a uns altres és un auge, com si fos una fase inevitable de la història?
¿Hem fet tot el que podíem? ¿Era a les nostres mans?
Aquestes són algunes de les moltes preguntes que fa dies que ens fem. No som tan ingènues de pensar que no tenen resposta. Tenim arguments més o menys sòlids que expliquen les situacions que vivim. De fet, hi ha preguntes que responen altres preguntes. Volem un altre món i ja no ens preguntem com aconseguir-lo sinó si realment és possible. Planeja sobre els nostres caps una sensació de derrota i de desànim. No ens és indiferent el patiment que veiem. Ni el que és a prop i ni el que és lluny. Tampoc no ens serà indiferent com s’estendrà l’abandonament quan ja no es parli del que avui és notícia. Però ¿tenim alguna possibilitat de vèncer aquest sistema de valors salvatges?
Hi ha setmanes que neixen fosques i són capaces d’enfosquir-se més. Hi ha setmanes que el món només ens porta moltes preguntes, molta ràbia i molta tristesa.
