La família de Joan Maragall i Clara Noble ha tornat a reunir tothom qui s’hi ha volgut sumar en la trobada de l’Ametller Florit, davant la tomba del poeta, a Sant Gervasi, amb Barcelona als peus. Recitem Maragall i la civilització mateixa sembla que estigui salvada. Fins a l’hora de dinar, si més no.
La nit abans passo pels Goya just quan Edu Grau està agraint el premi a la millor direcció de fotografia i diu que “quan fèiem curts a l’ESCAC no hauríem somiat mai amb les pel·lícules que hem fet ni amb compartir aquest moment”. Hi havia una dotzena d’exalumnes de l’Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya nominats aquest 2025, i cinc van tornar amb l’estatueta a casa. El cinema en català ha fet un gran pas endavant aquests anys.
A la tarda havia anat al Victòria a veure Mar i cel, trenta-set anys després de la primera vegada, quan hi actuaven l’Àngels Gonyalons, el Joan Crosas i el Pep Cruz. Vaig veure rodolar llàgrimes avall amb la música divina de l’Albert Guinovart, quan la Blanca i el Saïd descobreixen astorats el seu amor impossible. Àngel Guimerà adaptat per Bru de Sala, portat a l’escenari per aquesta peça de la història del teatre contemporani que ha estat Dagoll Dagom i aplaudit per una platea enfervorida és un exponent de la cultura catalana a dalt de tot. Al meu costat, un espectador colombià que hi va entrar escèptic en sortia impressionat per la qualitat del muntatge i emocionat per l’obra.
El mateix dia és notícia la cavalcada d’odi que la ultradreta europea ha protagonitzat a Madrid, animada pel sinistre duet Trump-Musk. El cor final de Mar i cel em fa sentir una esperança: “La pau ens ha abraçat, la pau que ens portarà com un cavall davant seu per les ones”.
