Dies de fúria
FÚRIA. La batalla pel relat del Procés estava en seriós perill després de l’esperpent parlamentari que es va produir no fa ni dues setmanes. En aquests temps tan accelerats mediàticament, els frames són efímers, i ara el sobiranisme torna a dominar l’escena, gràcies a l’èxit de la Diada i la desmesura repressiva de l’Estat. Sempre m’ha semblat que tenen raó els qui ens acusen d’infravalorar l’aparell polític i administratiu espanyol, però en aquest cas sembla evident que a Madrid la intel·ligència s’està veient superada per la fúria, i que ni tan sols Soraya Sáenz de Santamaría pot evitar que la cabra tire al monte. El govern del PP està saltant-se totes les barreres ètiques i estètiques per satisfer les ànsies punitives d’una certa Espanya que es resisteix a desaparèixer. Juan Soto Ivars ha lamentat que Espanya és com un toro i Catalunya el torero que provoca perquè l’envesteixin (suposant que convocar un referèndum es pugui considerar “provocador”). I ho fa fet, un cop més, mostrant una ignorància oceànica sobre la realitat catalana. No esperaven que 712 alcaldes donessin suport al referèndum, ni que desafiessin les amenaces, en una mostra de valentia que enlluerna, i que ha resultat decisiva perquè Ada Colau, sense sortir del tot de la seva zona de confort, els doni escalf i accepti un acord perquè es voti a Barcelona (l’acord no implica gairebé cap risc per a l’alcaldessa, però ha fet que a tot el món s’interpreti que Barcelona dona suport al referèndum, o sigui que totes les parts hi surten guanyant).
EFECTES. És difícil de dir si l’objectiu prioritari del sobiranisme -un referèndum homologat, amb alta participació i resultats aplicables- s’aconseguirà o no. Si els cossos de seguretat fan la seva feina, costarà Déu i ajuda que cada urna sigui al lloc que li pertoca a les vuit del matí de l’1 d’octubre. Per no parlar dels gegantins reptes que caldrà afrontar a partir del dia 2. De moment, cal dir que el govern català ha demostrat no només fermesa, sinó també una bona previsió i capacitat de resposta. El gran desafiament, però, és com fer front a la intervenció de la Hisenda catalana i el control dels Mossos d’Esquadra. Contra aquestes mesures, no sé si hi ha resposta possible, tot i que en qualsevol dels casos la mobilització permanent al carrer serà indispensable; i en aquest punt, sortosament, no cal patir.
La repressió de l’Estat, tanmateix, està tenint uns efectes devastadors per a la imatge d’Espanya no només a l’exterior, sinó també entre una gran massa d’espanyols demòcrates i, encara més important, entre un gruix considerable de catalans neutres o escèptics, que molt possiblement aniran a votar, o bé perquè han desesperat de la tercera via, o bé per demostrar-li al govern espanyol que els seus drets civils i democràtics -el dret, també, a votar no- no es poden trepitjar. En qualsevol cas, les teories sobre el Procés com a cortina de fum ja se’n poden anar de pet a la paperera de la història. El que està passant a Catalunya té un desenllaç incert; però és real, és transcendent, i es nodreix d’una il·lusió insubornable.
