Dies especials

Era el novembre del 1993 i era a l'atri d'un monestir benedictí, tot esperant que el frare que feia de porter em conduís a la meva cel·la. Hi havia arribat amb un objectiu concret: acabar de traduir una novel·la abans del 6 de gener, festivitat dels Reis d'Orient.

A la cel·la m'hi esperava un altre frare. Era alt i duia ulleres rodones de muntura daurada. Em va fer saber que, al principi, el monestir només estava obert a aquelles persones que necessitaven apartar-se del món i tenir un diàleg amb Déu, però que entenia que un traductor necessités la mateixa soledat per dur a terme la seva feina. "És conscient del que diu, perquè també ell és traductor", em va indicar el porter. Va afegir-hi que formava part del grup de traductors de la Bíblia, i que s'havia encarregat dels salms. L'al·ludit va mostrar els palmells de les mans. Les tenia plenes de durícies. "Ara em dedico a treballar a l'hort", va dir. Vaig percebre que em demostrava certa agressivitat, que em parlava amb un to desafiant, com si hagués llegit els meus ulls i sabés que jo era un escèptic, un incrèdul, una persona de l'altre bàndol.

Mentre m'ajudava a col·locar les meves pertinences, el porter em va informar de l'horari. La primera campana sonava a dos quarts de sis del matí; l'esmorzar era a les sis; el dinar, a les dotze; el sopar, a les set de la tarda. Dins l'edifici el silenci era obligatori, però si necessitava alguna cosa podia acudir a ell, a la porteria.

"Hi ha algun bar proper?", vaig preguntar. El frare es va acostar a la finestra i va assenyalar muntanya avall: "En té un allà, a tocar de l'aparcament". Vaig fer plans a l'instant. Romandria a la cel·la fins que tingués les cinc pàgines que, per complir amb el termini pactat, havia de traduir cada dia, però després baixaria al bar i em prendria un cafè. Més tard, corregiria les traduccions i aniria a sopar. L'endemà, el mateix: cinc pàgines, un cafè. Ni l'hivern ni la soledat podrien amb mi.

Havia fet 50 pàgines i dotze cafès quan va aparèixer al bar un home petit, de poc més de metre i mig. Tenia els ulls blaus i parpellejava constantment. Va demanar una camamilla i va asseure's al meu costat. Érem els únics clients del bar.

"Com et dius?", va preguntar. L'hi vaig dir, i va començar a parlar in media res , com si ens coneguéssim de tota la vida. M'explicava el que havia passat amb les cebes de l'hort, i allò de la figuera, que estava "malalta" perquè el fred l'havia agafat "desprevinguda". Les gallines, afortunadament, havien resultat "bones ponedores". S'expressava bé, però era difícil treure res en clar de tot allò que deia. L'únic, que es deia Miguel.

Vaig haver de recórrer al porter per esbrinar-ne més detalls. "És un pobre d'esperit", va dir. "Es passa la vida de monestir en monestir. Aquí acostuma a venir a l'hivern. Li donem un lloc per dormir i menjar, i ell a canvi ens ajuda amb l'hort i amb les gallines". Vaig comprovar durant els dies següents que era tal com el frare deia, però hi havia alguna cosa més. En Miguel ho oblidava tot. Venia cada tarda on era jo i em preguntava: "Com et dius?" Com si no em conegués de res.

Va arribar l'època de Nadal i algunes de les funcions religioses es van començar a celebrar en un edifici annex, una església romànica del segle XIII. A més, els frares sortien en silenci perquè, en aquelles dates, tenien dispensa. Un dia em vaig trobar al passadís amb el traductor dels salms. " Ondo ?", em va preguntar. "Bé?" Li vaig dir que havia acabat la traducció. "L'hort tampoc va malament", va dir. La seva actitud continuava sent la d'algú que et desafia.

La vigília de Reis va fer molt fred. Encara no s'havia fet de nit i jo ja estava congelat. Vaig decidir assistir a la funció religiosa i vaig asseure'm al costat d'en Miguel. Els frares van començar a cantar: " O stella potens et mira, stella regalis pulcra...

" En Miguel reia per sota el nas, com si el llatí li fes gràcia. Va concloure la funció i vam sortir a fora. Em vaig acostar al traductor dels salms. "No crec que els Reis d'Orient puguin venir avui; massa gel", vaig dir. Ell va mirar al cel com si hi busqués l' stella potens . "Jo crec que sí que vindran", va dir. En Miguel va assentir.

L'endemà al matí vaig sortir de la cel·la per anar a esmorzar i va anar de ben poc que no caigués a terra. Havia ensopegat amb un sac col·locat davant la porta. Allà hi havia els regals: una bufanda, un paquet de caramels, un llibre que explicava la història del monestir i una petita Bíblia amb el punt marcant la pàgina del salm 27: "El senyor és la meva llum i la meva salvació, a qui puc témer?" Vaig coincidir amb en Miguel al passadís. Estava exultant i em va mostrar de seguida el que a ell li havien portat els Reis: un jersei de llana, una bufanda, uns guants de jardiner, una capsa de galetes i dos paquets de caramels. "Quantes coses, Miguel!", li vaig dir. Va riure i va exclamar: "Alça! Per no haver escrit!" Vam entrar al refectori i ens vam posar a esmorzar. El traductor de salms em va mirar desafiant des del darrere de les seves ulleres de muntura daurada amb un modest, però perceptible, aire de triomf.