Dien Bien Phu
El 7 de maig es podia haver fet una commemoració diferent. Mancada de popularitat i eclipsada per la proximitat de l’efemèride de la fi de la Segona Guerra Mundial, la batalla de Dien Bien Phu (1954) roman en l’oblit més absolut. Batalla de la Primera Guerra d’Indoxina, que va oposar una França colonial en declivi i els seus estats satèl·lits al Viet Minh comunista, Dien Bien Phu necessita reclamar la seva rellevància històrica. No solament va tenir un impacte de gran importància durant més de quinze anys de la història global de la Guerra Freda, sinó que va anunciar el declivi final d’una França avui encara expirant.
M’agrada anomenar Dien Bien Phu la darrera batalla de la història. És, en part, cert. Va ser la darrera gran batalla tradicional en el format d’aquella mena de guerra de destrucció massiva i tecnificada eixida de la Primera Guerra Mundial. Entre el 13 de març i el 7 de maig del 1954, el Viet Minh va atacar les forces franceses i indoxineses que havien construït un sistema de turons fortificats per mitjà d’un sistema de trinxeres a redós d’una vella pista d’aterratge japonesa. Dirigits pel general De Castries, els francesos van oposar uns 20.000 homes a les divisions del general Giap, amb 64.500 homes. Bona part de les tropes franceses van ser desplegades per mitjà del llançament en paracaigudes, en un increïble pont aeri entre Hanoi i Dien Bien Phu. Mentre que els vietnamites van sofrir unes 8.000 baixes, els francesos en van tenir solament unes 2.000, per bé que dels més d’11.000 presoners de guerra francesos, 8.000 van morir en els escassos quatre mesos de captiveri que separen la victòria del Viet Minh de la fi de la conferència de Ginebra el 20 de juliol del 1954. D’aquella conferència en va sortir la divisió del Vietnam i les bases per a la Segona Guerra d’Indoxina -la coneguda com a Guerra del Vietnam-, aquest cop liderada pels Estats Units contra la insurgència comunista del Viet Cong al Vietnam del Sud.
Dien Bien Phu va suposar una fita en la descolonització, i en la posterior política exterior francesa i americana. Va ser la primera gran victòria militar en un camp de batalla de factura tradicional -amb mitjans de guerra contemporània- d’un exèrcit insurgent que havia superat l’organització en guerrilla. El general Giap disposava de divisions i artilleria. França, novament, sortia derrotada d’una guerra, i aquest cop no hi hauria cap De Gaulle capaç de redreçar la nació humiliada. Aquelles elits militars que havien servit lleialment les forces de la France Libre se sentien vexades, abandonades i traïdes per la classe política de la inestable Quarta República en un conflicte que volien guanyar a qualsevol preu. A més, aquelles elits van pagar el pitjor peatge humà, amb la mort en combat o en captiveri de la millor joventut d’oficials dels prestigiosos regiments paracaigudistes de l’exèrcit francès.
En la derrota vergonyant de Dien Bien Phu es va forjar l’obcecació militar francesa per la victòria a qualsevol preu a la Guerra d’Algèria -per a la salvació de la nació expirant-. Algèria, sobretot la seva costa, era França, era un departament més. Sortit de les trinxeres de Dien Bien Phu, l’infame i alhora fascinant general Marcel Bigeard va aplicar aquesta lògica en la batalla d’Alger i la seva Casbah: les seves operacions de contrainsurgència van ser marcades per la brutalitat i la tortura. En aquest estadi moral de lluita per la supervivència d’una França a miques, va irrompre Jean-Marie Le Pen, aleshores polític del moviment populista de Pierre Poujade i militar d’intel·ligència que va servir voluntàriament a la Guerra d’Algèria aquells mateixos anys.
En el tou cop d’estat de De Gaulle contra la Quarta República i el seu cadavèric president René Coty el 1958, Algèria era el punt crucial de la supervivència nacional. Calia política de grandeur, de sacra salvació nacional, com en tota hora gràvida de França. El 1961 la dura guàrdia pretoriana de generals gaullistes, traïda pel seu propi general i el referèndum de l’autodeterminació d’Algèria que ell havia convocat, organitzava el putsch d’Alger, amb el suport crucial del regiment de la legió estrangera al qual Le Pen havia servit. Un any després, el 1962, Algèria independent i venjativa, un milió de pied-noirs francesos i àrabs assimilats van fugir en massa cap a l’Hexàgon.
Quan un català mira cap a França veu la guillotinaire República del dret humà i els seus intel·lectuals engagés i radicals. Pot semblar que la contrarevolució de catòlics i legitimistes i el nacionalisme exacerbat dels animalons feixistes siguin una cosa del passat: com si després del daltabaix de la col·laboració amb l’Alemanya nazi fos impossible qualsevol altra opció que el marc patriòtic gaullista entre esquerres i dretes de republicanisme domesticat. Però aquest gaullisme, si és que mai va existir més enllà de l’imaginari estranger ben nodrit per les elits republicanes, també va engendrar la baula de continuïtat d’aquella nostàlgia catòlico-monarquista i del feixisme del decenni del 1930. És el que, tan hàbilment, Marine i Marion Le Pen estan transformant en política respectable per al proper estadi de salvació nacional de França, que la crisi existencialista i identitària està gestant.
Arribarà el moment que la vella guàrdia frontista recordarà que Dien Bien Phu, la darrera batalla de la història, va existir i té un llegat devastador, encara avui, a França: le pays qui n’existe plus.