El dia que va plegar de futbolista, Maradona va agafar el micròfon a la bombonera del Boca i va dir als aficionats que ell s’havia equivocat moltes vegades a la vida però que “la pilota no es taca”, perquè “el futbol és l’esport més bonic i més sa del món”. La frase ha passat a l’antologia dels aforismes futbolers i, des d’aleshores, ha esdevingut refugi dels que malden per recordar que sense esport no hi hauria ni espectacle ni indústria.
Qatar ha confirmat la segona part del pensament maradonià: la final mateix va ser una sublimació inoblidable dels estats d’ànim que s’apoderen dels equips i canvien els resultats dels partits tot d’un plegat, quan semblava que ja estaven dats i beneits, en unes torsions argumentals que fan parar bojos les aficions, els narradors i els audímetres.
Però aquesta vegada, a Qatar, la pilota s’ha tacat. L’ha tacat aquella apoteosi barroca dels diners (expressió manllevada del socialista Raimon Obiols), que ha inclòs escàndols de corrupció abans i durant la competició, i que va tenir el seu moment culminant amb la imposició de la túnica de l’emir a Messi. L’emir, que ja havia anat de compres per Europa, s’havia comprat un Mundial i ara es comprava la foto del capità amb el trofeu, amb Infantino fent d’encarregat de planta.
Els diners s’han exhibit amb obscenitat trumpista al Mundial de Qatar, cosa que no ha estat més que el reflex de com el poder comunica al món avui en dia: res de dissimular, cap contenció i tota la vanitat i ostentació. Mai com avui els futbolistes havien estat tan conscients de ser televisats, d’estar actuant per al show business, i per això se’ls n'anaven els ulls a les pantalles dels marcadors, a veure com els enfocaven.
