Dictadura a cop de jutges interposats
EscriptorAltre cop un president català és detingut perseguit per un govern espanyol. Això, inevitablement, remou les emocions. Expressar-les és un dret i una necessitat: són part de la realitat que cal gestionar. Els abusos de l’Estat provoquen ràbia. Expressar racionalment aquesta ràbia seria exigir que aquest govern i els partits que li han donat suport fossin il·legalitzats i apartats de la política. Francament, el meu desig va més enllà: desitjo veure’ls jutjats per un tribunal internacional i presos als mateixos calabossos que ocupen ara les seves víctimes. (Que ningú cregui que no és convenient expressar aquests desitjos; és el que ens queda als altres, ja que ells sí que poden fer-los realitat. I ho fan.)
Els nostres desitjos són legítims. Però hem d’administrar-los amb seny, ja que la ciutadania s’enfronta a un pla d’estat amb tots els seus mitjans, estratègia i tàctica. Pretenen escapçar qualsevol dissidència però també provocar. I si es cau en les provocacions, si es desborden les organitzacions, serà el moment en què podran confirmar les seves mentides, i diran: “Veieu com hi havia violència?”
La política exercida contra Catalunya no neix d’un desig o d’un impuls sinó d’un pla elaborat des del primer moment i que és part d’una reforma de l’estat espanyol. Una remodelació que neix de les entranyes de la cort madrilenya, del lloc on s’uneixen els poders de l’Estat amb la burgesia parasitària que s’alimenta dels pits d’aquest mateix Estat, a costa de tots. Després del que ha passat en els últims mesos, pràcticament totes les grans empreses, les comunicacions i tot el poder polític estarà centralitzat a la Comunitat de Madrid. El desarmament financer i polític de Catalunya era un obstacle penúltim; després començarà el setge a Euskadi. Que el PNB no vegi la gravetat d’aquest escenari estratègic és sorprenent. Ja ningú pot anomenar seriosament aquest Estat “estat de les autonomies”. Però tampoc “estat democràtic”, perquè el que hi podia haver de democràtic en l’Estat nascut de la Transició ha estat eliminat i no té retorn pels mateixos mecanismes d’aquest Estat.
El Regne d’Espanya ja no és un règim parlamentari: el Parlament ja no té veritable poder legislatiu ni polític. Solem referir-nos a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut com el desencadenant de la rebel·lió catalana i com una agressió concreta a aquesta comunitat, però té una transcendència molt més gran. Aquesta sentència, juntament amb la nova llei de reforma del Tribunal Constitucional que va aprovar la majoria parlamentària del PP el 2015, suposa la reforma jurídico-política de l’estat espanyol, i va abocar el TC a ser el que està sent: el braç repressor del govern.
En aquella sentència, el TC va legislar directament. Un text aprovat pel Parlament català, mutilat, cepillado i aprovat pel Parlament espanyol i aprovat en referèndum va ser corregit per aquell tribunal. Des de llavors els catalans es regeixen pel text que va dictar el TC. És a dir, qualsevol text aprovat pel legislatiu pot ser interpretat i canviat per uns magistrats escollits pels partits. Una dictadura administrada per magistrats.
Que el PSOE s’ho hagi empassat i a la pràctica ho hagi avalat demostra que aquest partit està completament perdut. L’esclat de la crisi econòmica va fulminar l’època de Zapatero, el buit el va omplir la “vella guàrdia”, i avui Pedro Sánchez és aliat objectiu de M. Rajoy, ostatge d’una estratègia d’estat. El PSOE torna a repetir el suport a la dictadura de Primo de Rivera, llavors per la seva competitivitat amb el sindicalisme anarcosindicalista i ara per la seva supervivència com a aparell. Amb les limitacions que es vulgui, no era el mateix Zapatero que M.Rajoy i, no menys important, no era el mateix Joan Carles I que Felip VI.
L’embat de l’Estat és tan dur que les emocions torben el sentit de la realitat, però el que viu la societat catalana, insisteixo, és un desafiament a la seva pròpia existència. No afronta un problema polític sinó existencial. Sí, els poders que finalment s’han identificat amb aquest Estat volen posar fi a Catalunya com a tal, a la seva existència política i nacional, i els cops se succeeixen. Qui busqui la direcció del cop, que miri el dit de la fiscalia: el govern. Aquesta situació ha de fer patir els jutges que hi hagi justos i els fiscals que hi hagi imparcials.
Ah, i si algú encara nega que el que vivim és un pla d’estat i ens diu que el govern és del PP de M. Rajoy, recordem que les càrregues policials, la presó, les multes, la persecució, el 155..., tot té l’aval de dos partits, Ciutadans i el PSOE. I Podem i IU estan de perfil, esperant que l’ofegament de catalans sigui cada vegada menys sorollós, o bé buscant l’equidistància i assenyalant ambdues parts com a igualment responsables. I recordem que l’empresonament dels dirigents catalans es basa en el relat construït per la Guàrdia Civil, els fiscals i els jutges. És a dir, l’Estat.
La sorpresa davant de cada actuació de l’Estat neix de no acceptar aquesta realitat: no negociaran i pretenen destruir i humiliar la resistència catalana. L’única possibilitat que no portessin a terme el seu pla era que Europa ho impedís, però l’Europa espantada pel Brexit ha sigut còmplice de M. Rajoy. La Unió Europea no va sucumbir a la temptació d’un Mefistòfil, va vendre l’ànima per por i es va lliurar a la complicitat dels estats. Des de la passivitat davant Catalunya, el projecte europeu és un projecte fallit des del punt de vista democràtic.
Catalunya està sola -no hi ha solidaritat democràtica significativa dins d’Espanya tampoc-, però la seva supervivència no és la rendició que amablement i hipòcritament assenyalen els representants del 155 sinó que depèn exclusivament de la resistència. Una resistència que perjudiqui els interessos del poder de la cort i faci curtcircuitar el sistema polític. El debat real no és tant república independent o no sinó existència nacional o no. Però només podrà guanyar qui conservi la serenitat davant d’aquest poder autoritari.