Diàspores

Un veí del carrer Escudellers m’explicava que, de jove, per anar a la universitat, havia d’obrir la porta de casa sense dir ni piu i mirar de no trepitjar la munió d’heroïnòmans amb les agulles encara clavades a la vena que durant la nit havien caigut inconscients per l’escala del seu edifici. Feien cua. Al tercer pis hi vivia un traficant. Eren els anys 80. El nano caminava pels carrers amb la carpeta a la mà i a l’aguait, però no exhaust, perquè la ciutat ja el deixava dormir. Els anys 80 no eren els 70. Deia que llavors corrues de mariners que desembarcaven al port ocupaven el seu barri i, deslliurats de la mala vida que havien patit a bord, anaven de festa en festa per espargir la basca. El xivarri nocturn dels seus tuguris infernals, com el New York o el Califòrnia, deixava els veïns fets caldo. 

Ara ja no es veuen gaires ionquis desfets als racons del barri. Les autoritats fa anys que van voler netejar Barcelona i se’ls van endur lluny, on la consciència moral dels ciutadans no els pogués fer aparèixer escrúpols que qüestionessin la seva capacitat de governar. Tampoc hi ha mariners. Ara pugen nuvolades de turistes del port que amb la seva fam animal perverteixen tot allò que toquegen. Per a molts veïns ja no hi ha vida, només supervivència. El capital exigeix cada vegada més turisme. I com més aviat millor. Els preus pugen. La llar deixa de ser un espai sòlid i segur i es converteix en una mercaderia que balla al ritme de les monedes grapejades per les mans d’uns pocs desvergonyits. Encara hi ha soroll. Ja no hi ha jukeboxes, però sí bars musicals. Xerrameques, llaunes i vituperis són escopits a les llambordes del carrer fins a altes hores de la matinada. Els pisos turístics –bosses de deixalles buides que acullen centenars de nous inquilins l’any– borden i borden sense treva. Què els importa que els veïns els insultin amb una llengua que no és la seva? Què els importa que els demanin silenci si aviat se n’aniran? La vergonya només apareix quan has d’encarar-te amb qui comparteixes territori. Un cop t’esfumes, la vergonya també fot el camp. Què han de fer els veïns? Avisar la policia no és la solució real i l’Ajuntament s’excusa amb la manca de civisme. La seva solució és la represàlia puntual, però el problema és gros i exigeix un canvi estructural. Sota el pretext de l’incivisme, les autoritats se'n renten les mans. 

El carrer Escudellers sempre ha estat colonitzat per molts bars. Ara en té quaranta i només disposa d’un forn, una fruiteria, un petit supermercat, una farmàcia... Al districte de Ciutat Vella encara hi ha narcotraficants. Ara els veïns tampoc poden dormir. Han comprat taps per a les orelles, han aïllat les portes i finestres com han sabut. Alguns han hagut d’exiliar-se, però d’altres han decidit no tirar la tovallola. Encara hi ha refugi en les associacions veïnals i en els sindicats d’habitatge que molts mitjans de comunicació s’encarreguen de blasmar. No els interessa que algú violi la propietat privada. Les famílies que s’han quedat al carrer després que la policia els esbotzés la porta o la quantitat d’homes i dones que cada dia són enviats a una pensió perquè els han expulsat de casa seva no surten a la televisió. 

La gent tem que li robin allò que és seu, tot i que la majoria som més a prop de quedar-nos sense casa que de palpar algun dia les escriptures d’alguna propietat. Però això no s’observa a primer cop d’ull, perquè el discurs dominant diu que la propietat privada és sagrada. 

Recordo la primera vegada que un amic em va parlar del dia que el van desnonar. A ell i a sa mare. Vivien sols. “El pitjor era la vergonya”, em deia. “No t’ho pots ni imaginar. Pensava que quedar-nos tirats era culpa nostra”. Però amb els anys la ira l’havia eixorivit. L’ull ple de ràbia té més agudesa. Ells vivien a l’Eixample i saben que ja no hi poden tornar. Allà també hi ha turistes. Fa uns anys que també se’n veuen a Sants. De Gràcia no cal ni parlar-ne. 

Cassandra va ser condemnada per Apol·lo a formular profecies i no ser creguda. Com ella, els veïns s’esgargamellen, però no són escoltats. Saben on han nascut, però no on moriran.