El diari al bar
No recordo quan ni com en Josep Maria Plana em va començar a llegir i a escriure com un clau. Article que jo publicava, article que generava una carta seva. M'estimo més dir-ne cartes, per molt que hagin pres sempre l'aparença de correus electrònics, perquè l'home s'hi aboca a raig, fent-me veure el seu món a través del que m'escriu. La seva joventut plena de revolta i transgressió (també de por) i d'experiments fallits com viure en una comuna. Un gran coneixement i una gran dèria per la contracultura nord-americana, i alhora un tocar de peus a terra molt català, molt irònic. La dona i els fills. La passió per la bicicleta. L'esperit de botiguer anarquista. La feina de sol a sol al bar.
perquè en Josep Maria té un bar. El bar La Iaia. El té al carrer Escorial 164 de Barcelona. M'ho explica ell mateix, com és: "És petitó, amb cinc taules a dintre i tres a la terrassa, fem un menú casolà cada dia per 9,5 euros i també es pot menjar a la carta (senzilla) i plats combinats o entrepans. Obrim de les 7 del matí a les 9 del vespre i només tanquem el dissabte".
jo ja ho suposava, tot això, perquè amb en Josep Maria, malgrat que mai no ens hem vist, ja fa anys que ens coneixem. Jo explicant-li les meves aventures per Madrid i Nova York, ell ferm al bar, fent-me d'àncora i de quinta columna. De corresponsal d'una ciutat i un país que ja fa uns quants anys que en sóc però no hi sóc. Fins al punt que ja comences a confondre enyor i recança.
gràcies al Josep Maria he sentit l'olor i la remor dels carrers del Guinardó tan bon punt s'alçaven les persianes. He vist la crisi pel forat del dia a dia. He vist els immigrants més temuts i més incomprensibles entrant als bars de tota la vida. He vist una part del meu amic emprenyant-se. I una altra part emprenyant-se amb ell mateix per haver-se emprenyat. I alhora se'n fot -ens en fotem tots dos- dels que volen esbandir aquests reptes tocant el clarinet de la correcció política.
al llarg dels anys hem parlat de Jordi Pujol i de Bob Dylan. De Pep Guardiola i de Liz Taylor. Ens hem enrabiat plegats per una pena de mort als Estats Units i per un atemptat d'ETA. Sempre ens tractem de vós. Ens fem molta companyia.
en un esforç suprem d'amistat en Josep Maria, que no pot ser més de la ceba, també es llegeix i també em comenta tots els meus articles en castellà. Com qui no vol la cosa ens hem trobat discutint d'Antonio Machado i de Miguel Hernández. Però jo sé que a ell el que debò el fa trempar és llegir-me en català. En català són tots i cadascun dels diaris que posa a la disposició dels clients del seu bar: "No he perdut l'esperança de veure-us-hi entrar algun dia per la porta".
així que pugui, hi aniré, segur. A prendre un cafè com un sol (maleïts pixats americans!) mentre em llegeixo el diari ben escarxofada a la barra, fent-ne petar el paper amb una sensualitat i amb un gust que ja ni recordo. Internet és sens dubte un gran invent. Ara, quan les coses es poden fer ben fetes...
