El final del paradigma del mercat lliure

Durant la dècada del 2020 la idea que es pot deixar que el mercat solucioni per si sol els problemes econòmics quedarà definitivament bandejada, després d’uns 40 anys en què aquesta creença ha causat danys incalculables a la societat i al medi ambient.

Podem predir-ho amb aquesta rotunditat a causa de la naturalesa de l’economia digital. L’antiga teoria econòmica segons la qual les empreses o les persones proporcionen els millors resultats per a la societat actuant individualment per maximitzar els beneficis o la “utilitat” no ha sigut mai vàlida. Si fos així, les empreses no veurien cap avantatge en el fet de créixer, i els anunciants no utilitzarien mai la pressió social per manipular els consumidors. Però, en el món digital, és senzillament impossible ignorar la nostra interdependència.

Pensem en les plataformes digitals, avui dia omnipresents. Una de les raons per les quals només hi ha uns quants actors dominants en l’àmbit mundial és l’existència d’efectes de xarxa: tant si una plataforma posa en contacte clients amb restaurants com si facilita que els usuaris es connectin entre ells, com més usuaris tinguin, millor per a tots els usuaris. Com més gran és la plataforma, més augmenten els beneficis per a tothom, sovint a un ritme accelerat.

O bé tinguem en compte la importància evident de les dades i el seu ràpid creixement, que alimenta la intel·ligència artificial i altres serveis innovadors (i també, de manera menys positiva, el mercat de la publicitat digital). Les dades tenen les característiques econòmiques tècniques d’un bé públic clàssic (com l’aire) en el sentit que no són “rivals”: hi pot haver més d’una persona que utilitzi dades al mateix temps sense que això redueixi les existències totals. I l’economia bàsica demostra que no es pot esperar que els mercats generin i assignin aquests béns de manera eficient.

A més, les dades en brut es processen per convertir-les en un coneixement que conté informació valuosa, que, encara que sigui proporcionada per un individu, es relaciona generalment amb altres persones o altres dades. És a dir, el valor del coneixement basat en les dades prové del seu context social.

La digitalització ha creat grans cadenes mundials de subministrament, que uneixen el destí de milions d’empreses. Les xarxes socials estan fent que les influències socials sobre el consumidor siguin més importants que mai. I el progrés econòmic està impulsat més que mai per idees, que estan vinculades a les persones i es multipliquen amb l’intercanvi.

L’observació de defectes essencials en l’individualisme metodològic que fonamenta les prescripcions econòmiques convencionals no és nova ni de bon tros. En un llibre del 1952 basat en la seva tesi doctoral, l’economista nord-americà William J. Baumol, ja desaparegut, va assenyalar que la gent s’influeix mútuament en les seves preferències i que les empreses també es veuen afectades pels costos de producció de la resta d’empreses, depenent de la magnitud de les seves operacions. El supòsit que es podia ignorar la interdependència feia que l’anàlisi econòmica fos més senzilla, per descomptat. Però Baumol va escriure: “Aquest supòsit no és neutral; ens porta inexorablement a l’acceptació del laissez-faire”.

A més, si el supòsit és fals, la conclusió és errònia, com hem vist amb algunes polítiques econòmiques perjudicials des de la dècada del 1980. La desregulació dels mercats financers va provocar la crisi financera global del 2008, mentre que el “mercat de control d’empreses” va portar al boom de les fusions i a la concentració creixent de molts sectors de l’economia. D’altra banda, el punt de vista de Milton Friedman, segons el qual l’única responsabilitat social d’una empresa és augmentar els beneficis, ha animat els executius, que guanyen uns sous desorbitats, a ignorar els danys ambientals i socials causats per les seves empreses. El mercat “lliure” del laissez-faire és una quimera i en la mesura que els individus no reconeguin les conseqüències que les seves accions tenen en els altres, els mercats es veuran condicionats per la cobdícia i el poder.

Això no vol dir que les polítiques alternatives siguin fàcils. Com he explicat detalladament en alguna altra ocasió, els fracassos del govern i del mercat se solen produir en els mateixos contextos i pels mateixos motius, incloent-hi asimetries d’informació, incertesa, contractes incomplets i problemes entre el mandant i el mandatari. L’acció de govern estàndard no té més possibilitats d’èxit que el laissez-faire. La naturalesa de l’economia digital fa que aquests reptes clàssics siguin encara més grans, i tot just comencem a plantejar-nos com es pot regular millor. Quan centenars de milions de persones viuen en zones densament poblades, interaccionen de maneres infinites i depenen de les accions d’altres persones situades a milers de quilòmetres de distància, no hi ha cap raó per esperar solucions fàcils.

Tal com suggereix l'onada global recent d’informes sobre política de competència i regulació digital, s’ha posat en marxa la recerca de possibles respostes. Malauradament, l’economia acadèmica va endarrerida. Tal com assenyala Thomas Philippon a l’excel·lent llibre que ha publicat recentment, The great reversal, en què estudia la creixent disfunció de l’economia nord-americana, “la bretxa que hi ha entre la investigació econòmica i les polítiques econòmiques és sorprenent”.

Els responsables polítics saben que necessiten eines d’anàlisi més potents per dirigir l’economia de manera que torni a produir un progrés generalitzat. Per ajudar-los, els investigadors en economia han de corregir la seva tendència, molt poc científica, a considerar que hi ha uns individus aïllats que fan negocis en uns mercats lliures, i en lloc d’això centrar-se en l’economia de la dècada del 2020.

Copyright Project Syndicate

Traducció: Marc Rubió Rodon