El covid-19 i la fi de l’individualisme

Aristòtil tenia raó. Els humans no han sigut mai individus atomitzats, sinó més aviat éssers socials que amb cada decisió que prenen afecten altres persones. I ara la pandèmia del covid-19 evidencia aquesta qüestió fonamental: cadascun de nosaltres som moralment responsables dels riscos d’infecció que suposem per als altres en funció del nostre comportament. De fet, aquesta pandèmia és només un dels molts problemes d’acció col·lectiva que ha d’afrontar la humanitat, incloent-hi el canvi climàtic, la catastròfica pèrdua de biodiversitat, la resistència als antimicrobians, les tensions nuclears alimentades per la incertesa geopolítica creixent i, fins i tot, amenaces potencials com la col·lisió amb un asteroide.

No obstant això, tal com ha demostrat la pandèmia, no són aquests grans perills, sinó les activitats econòmiques quotidianes, el que revela el caràcter col·lectiu i interdependent de la vida moderna, amagat darrere la façana individualista de drets i deures.

Els que tenim feines liberals i podem treballar des de casa i intercanviar consells sobre la massa

mare som més dependents del que potser ens pensàvem dels treballadors essencials, anteriorment invisibles, com ara els encarregats de la neteja dels hospitals i la classe mèdica, el personal dels supermercats, els missatgers i els tècnics de telecomunicacions que mantenen la nostra connectivitat.

D’una manera semblant, els fabricants de nous productes bàsics com ara les màscares protectores i els reactius químics depenen d’importacions provinents de l’altra punta del món. I moltes persones que estan malaltes, aïllades o es queden de sobte a l’atur depenen de l’amabilitat dels veïns, els amics i els desconeguts per poder tirar endavant.

L’aturada sobtada de l’activitat econòmica posa de manifest una veritat sobre l’economia moderna i interconnectada: el que afecta algunes parts afecta substancialment el conjunt. Per tant, en el moment en què aquesta xarxa queda alterada aflora la seva vulnerabilitat. Però també la seva fortalesa, perquè demostra un cop més que la divisió del treball beneficia a tothom, exactament com va assenyalar Adam Smith fa dos segles.

Les transformadores tecnologies digitals d’avui dia fan créixer dràsticament aquestes repercussions econòmiques i socials, i no només perquè són la base de les sofisticades xarxes logístiques i les precises cadenes de subministrament. L’essència de l’economia digital fa que cadascuna de les nostres opcions individuals afecti moltes altres persones.

Pensem en la qüestió de les dades, que avui dia ha esdevingut un tema candent arran del debat polític sobre si les aplicacions per rastrejar contactes poden ajudar l’economia a sortir més ràpidament de l’atzucac. Aquesta estratègia només serà efectiva si una proporció prou alta de la població utilitza la mateixa aplicació i comparteix les dades que recopila. I, tal com assenyala l’Ada Lovelace Institute en un enraonat informe, això dependrà de si la gent considera que l’aplicació és fiable i està segura que utilitzant-la en traurà profit. Cap aplicació serà efectiva si la gent no està disposada a proporcionar les seves dades als governs que implementin el sistema. El fet que algú decideixi ocultar informació sobre els seus moviments i contactes afecta negativament a tothom.

Ara bé, tot i que una gran part de la informació sens dubte hauria de mantenir-se en privat, les dades sobre individus poques vegades són "personals", en el sentit que es refereixin exclusivament a un individu determinat. De fet, molt poques dades que continguin informació útil concerneixen un sol individu; és el context –ja siguin les dades de població, la ubicació o les activitats d’altres– el que els dona valor.

La majoria de comentaristes reconeixen que hi ha d’haver un equilibri entre, d’una banda, la privacitat i la confiança i, de l’altra, la necessitat d’omplir les enormes llacunes del nostre coneixement sobre el covid-19. Però la balança s’està decantant cap al segon element. En les circumstàncies actuals, l’objectiu col·lectiu té més pes que les preferències individuals. Però l’emergència actual només és un símptoma agut de la interdependència creixent. Hi subjau el canvi permanent d’una economia en què prevalen els pressupòsits clàssics dels rendiments decreixents o constants a escala a una economia en què hi ha rendiments creixents a escala gairebé a tot arreu.

En el marc convencional, afegir una unitat d’input (capital i mà d’obra) produeix un menor increment d’output o, en el millor dels casos, el mateix. Per a una economia basada en l’agricultura i la indústria manufacturera, aquest pressupòsit era raonable. Però una gran part de l’economia actual es caracteritza pels rendiments creixents, en què les empreses milloren permanentment. Els efectes de la interconnexió que impulsen el creixement de les plataformes digitals en són un exemple. I com que la majoria dels sectors de l’economia tenen uns costos d’entrada elevats, els productors més grans afronten costos unitaris menors.

Una font important de rendiments creixents són els amplis coneixements, basats en l’experiència, que cal aplicar en activitats de gran valor com ara el disseny de software, l’arquitectura i la indústria puntera. Aquests rendiments no només afavoreixen els que en són titulars, sinó que també fan que les opcions de productors i consumidors individuals tinguin efectes indirectes sobre els altres.

La generalització de rendiments creixents a escala, i en un sentit més ampli dels seus efectes col·laterals, ha tingut una influència sorprenentment lenta a l’hora de dissenyar polítiques, tot i que ja fa molts anys que els economistes fan èmfasi en aquest fenomen. Potser amb la pandèmia del covid-19 serà més difícil no tenir-lo en compte.

De la mateixa manera que una teranyina es desfà si se’n trenquen uns quants fils, la pandèmia ha posat en relleu els riscos derivats de la nostra interdependència econòmica. I ara Califòrnia i Geòrgia, Alemanya i Itàlia, i la Xina i els Estats Units es necessiten mútuament per recuperar-se i reconstruir-se. Ningú hauria de perdre el temps anhelant una fantasia insostenible.