Diàleg i reparació

Dues de les paraules que últimament apareixen més als mitjans de comunicació són diàleg i normalitat. Del diàleg se n’ha parlat tant i de tantes formes que al final cadascú n’ha fet la seva pròpia interpretació. L’anomenada nova normalitat fins i tot costa més d’entendre, ja que és un concepte altament indeterminat.

Definir la normalitat, així com el comportament esperat per part de la comunitat, és una predicció difícil. I si no prenguin com a exemple els botellons dels joves. Tradicionalment, en el dret també s’usaven criteris normatius a partir de determinats conceptes com ara “home mitjà, home prudent o bon pare de família”, per caracteritzar alguns dels coneixements necessaris. Més enllà de la qüestió de gènere, per la qual és impossible que les dones ens sentim identificades amb aquests plantejaments, tampoc ara mateix serveixen per mesurar determinades conductes. És en aquest sentit que em preocupa el concepte “nova normalitat” que es predica. La meva experiència, en aquesta ocasió després d’un llarg viatge la setmana passada, m’alerta de les dificultats burocràtiques i de control que s’estan imposant sobre la ciutadania i que, naturalment, hi ha el risc que es puguin quedar.

Aquests són dies de records, i precisament el dia 3 d’octubre de fa quatre anys, després del discurs del rei, el president Puigdemont va expressar la seva decepció manifestant que hauria esperat d’aquesta intervenció una crida al diàleg i a la concòrdia. També va demanar un procés de mediació.

Ha passat ja molt de temps des d’aquesta petició de diàleg, però finalment tot sembla indicar que tindrem “diàleg”, encara que no acabem de saber ni de quina forma, ni de quina manera, ni si s’exigiran resultats, ni quant durarà. Però, així com la reivindicació del diàleg ve de lluny, el que no he sentit durant tot aquest temps és cap al·lusió a la reparació del dany. Què es farà amb totes aquelles persones que directament o indirectament van patir les conseqüències del conflicte polític? Qui s’ocuparà d’això a la taula de diàleg?

Acabo de veure la pel·lícula Maixabel, altament recomanable, que tracta de la trobada restaurativa entre la vídua de Juan Mari Jáuregui i el membre d’ETA que el va assassinar, i m’ha traslladat al dolorós record de tantes coses que van succeir en aquella època. I encara que afortunadament la situació de Catalunya -i no em cansaré de repetir-ho- no és la del País Basc, el que sí que queda clar és que, en aquell procés, i contràriament al que el PP propugnava, la reparació del dany i l’aproximació a una justícia restaurativa va ser fonamental per a les víctimes. Així entès, el concepte de reparació va més enllà de la justícia formal. Les trobades restauratives van ser l’única cosa que en part va permetre posar-se en la pell de l’altre, tant per part de l’ofensor com de la víctima.

En el conflicte polític català hem apel·lat al diàleg com a única sortida, però la pregunta és on queden els actes de reparació, com se soluciona el mal de moltes persones que s’han vist injustament tractades, tant per la intervenció d’una justícia que no comprenen, com per unes penes considerades desproporcionades i per la falta de diàleg o la incomprensió de determinats comportaments de totes les parts.

En primer lloc, m’agradaria destacar el tema del penediment que tant ha pretès exigir la justícia. El penediment pertany tan sols a la persona que el sent i no hauria de generar efectes jurídics, així com tampoc es pot imposar, ja que és un criteri moral. Sens dubte pot ajudar a solucionar molts conflictes i és molt més ampli que el que el dret pot definir, ja que significa, entre altres coses, que hi ha una altra manera de resoldre’ls i permet iniciar el camí per entendre l’altre.

Igual que el penediment, el perdó tampoc és exigible: es pot perdonar, encara que no t’ho demanin, com també es pot no perdonar, encara que existeixi la petició.

Així doncs, en els conflictes polítics hi ha moltes més implicacions, com categories de danys, i la definició no pot assimilar-se al concepte penal entre víctima i ofensor. Però per seure a dialogar s’ha d’entendre també que es va produir un dany i que, si no s’aborda paral·lelament aquest dolor en termes de reparació, el diàleg pot quedar viciat des dels inicis.

Potser els indults han estat un primer pas en aquest camí, així com el reconeixement per part del president de la Generalitat de la taula de diàleg. Però la pregunta és què fem amb el dolor que va provocar el conflicte polític, en els presos, els exiliats, els represaliats o en la societat en general, clarament dividida pel procés independentista. El PP ja no governa, però quan sents el debat parlamentari no només penses que les ferides van ser molt més profundes, sinó que hi ha molts temes enquistats.

Pedro Sánchez ha esquivat fins ara intel·ligentment els obstacles i s’han fet les primeres passes, però s’haurien, al meu entendre, de propiciar també trobades restauratives entre els afectats.

Esther Giménez-Salinas és catedràtica de justícia social i restaurativa Pere Tarrés-URL.