Diàleg, confrontació, estabilitat

i Antoni Vives
01/09/2019
3 min

Començo pel final: l’única força dels catalans és la unitat d’acció. Sense unitat d’acció no hi ha resultats possibles a la vista. Sense unitat d’acció no hi haurà resposta possible a la sentència del Procés. Ni els presos podran sortir de la presó. La unitat d’acció ha de tenir com a nord el retorn dels presos i dels exiliats a casa; la conformació d’una estratègia política efectiva per assolir la independència quan l’oportunitat es torni a presentar; reforçar la cultura catalana en tots els seus vessants, començant per la llengua, i garantir la prosperitat social i econòmica del país.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una altra cosa és què entenem per unitat d’acció: pot consistir en dotar-nos d’organitzacions polítiques noves. Les velles organitzacions, mogudes en un entorn de catalanisme subjugat al miratge d’una Espanya dialogant, desitjosa d’aprofundir en el model constitucional autonòmic, són inservibles. Les organitzacions que, sense haver renunciat a la independència, prioritzaven eixos polítics diferents, pensant, ingènuament en aquell moment, que l’eix de la sobirania nacional podia, d’alguna manera, desfermar-se de l’eix social, econòmic i cultural, van fracassar. Des de les posicions de finals del segle XX i començaments del XXI en què Catalunya era fàbrica d’Espanya, fins als intents de dur el socialisme espanyol cap al plurinacionalisme, tot, absolutament tot, ha estat un enorme fracàs, una gran pèrdua de temps, una marrada inútil en el camí cap a l’assoliment de la plena llibertat nacional. D’aquí que sentir els nostres líders, em refereixo als sobiranistes, esclar, parlant d’espais polítics com si fóssim a l’any 1999, sigui com a mínim decebedor. El naixement de Junts pel Sí responia precisament a aquesta voluntat de dotar el país d’una eina política nova i flexible, en què es podien trobar tendències ideològiques no idèntiques (¿quan un partit gran i madur, per cert, no ha estat una olla ideològica?), però que mogudes per un interès superior podien assolir consensos amb una dificultat assumible. El projecte es va ensorrar i ara hem tornat al model autonòmic de partits, en una versió més aviat tristoia.

Atès que sembla impossible la unitat d’acció basada en la presentació d’una organització travada, efectiva, ben capil·laritzada al territori i ben relligada amb la societat civil, hem de jugar amb el que tenim. La unitat d’acció sense unitat d’instrument polític és molt més complicada, però no impossible. Des d’aquest punt de vista em sembla positiu que per fi el govern del president Torra hagi aconseguit, si més no aparentment, calmar les aigües i presentar-se unit davant del país en l’inici del debat parlamentari sobre els pressupostos. Fins i tot l’aparent coincidència de plantejaments de Marta Rovira i del president Puigdemont hi ajuda: la confrontació és imprescindible, en un marc de diàleg permanent (perquè, diguem la veritat, no sembla que sapiguem fer altra cosa). Domesticar, aïllar els que voldrien matar finalment qualsevol intent de sumar per la via del sobiranisme, i es plantegen el retorn a pactes de país amb els qui han donat suport a l’empresonament i a l’exili, és fonamental.

Trec el cap de Catalunya un moment per parlar d’estabilitat: quan a Itàlia tot feia suposar que els líders neofeixistes podien sortir-se amb la seva i, liderats pel ministre Salvini, podien tombar el govern, el president Mattarella ha aconseguit que es formés un govern que pot donar una certa estabilitat al país. Esclar que l’experiment del PD amb el Moviment 5 Estrelles no és senzill. Tanmateix, el bé fonamental en política, l’estabilitat, sembla a l’abast. Evitar les eleccions anticipades, i per tant una nova paralització institucional del país, ha estat una bona decisió. Igualment a Catalunya les eleccions anticipades no farien res més que aprofundir en els mals que ja patim. Per molt que hi hagi qui es fregui les mans amb les eleccions després de la sentència del Procés, Catalunya necessita enfrontar-s’hi amb una indiscutible unitat d’acció liderada pel Govern actual. Les eleccions anticipades només responen a interessos de partit, de jugada curta. Miren de guanyar per mà en escenaris de confrontació de caràcter autonòmic, tan del gust, esclar, de les organitzacions polítiques que van donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, a la presó i a l’exili. El govern del president Torra està legitimat per l’1 d’Octubre, i per la referència constant al fet que el nostre govern legítim està empresonat i exiliat. Jugar a la normalitat per la via de fer caure el govern és senzillament trair les possibilitats que tenim de guanyar posicions confrontant-nos a l’Estat per la via del diàleg.

stats