El diàleg i el camí invers al dret a decidir

El desembre de 2005 naixia la Plataforma pel Dret de Decidir en el context de la negociació estatutària. El febrer del 2006 la manifestació amb el lema “Som una nació i tenim el dret a decidir” omplia –inesperadament– la Gran Via de Barcelona. La primera de les grans manifestacions sobiranistes i, posteriorment, independentistes que van protagonitzar la vida política catalana durant una dècada.

El dret a decidir volia ser l’expressió de la reivindicació que una comunitat política ha de poder decidir democràticament quin és el seu encaix en el si d’un estat i, eventualment, si prefereix no formar-ne part. L’Estatut era una demanda d’encaix. La resposta del Tribunal Constitucional la convertiria en una demanda d’autodeterminació externa o secessió.

Aquesta demanda, des d’un punt de vista més conceptual, es va fonamentar en tres o quatre principis. En primer lloc, la idea que no es pot obligar una comunitat política a formar part d’un estat contra la seva voluntat majoritària i que, en el segle XXI, no es pot reprimir aquest tipus d’aspiracions, perquè això produeix conflictes violents que són la negació de la política. En segon lloc, s’assenyalava que en el marc europeu de sobiranies limitades dibuixar una nova frontera estatal podria entendre’s com una “ampliació interna” fàcilment assumible.

Finalment, passava a un segon pla la reivindicació nacional, entenent que era la voluntat democràtica i no el fet nacional la base angular de la legitimitat de la reivindicació, seguint la interpretació del Tribunal Suprem del Canadà en relació al Quebec, que, sense entrar a considerar l’estatus nacional d’aquest territori, i remarcant que no era un cas d’autodeterminació que emparés el dret internacional, va establir que una interpretació democràtica actualitzada havia de donar resposta a un anhel majoritari en favor de la independència. Paral·lelament, a casa nostra, el dret a decidir no buscava una empara internacional, sinó constitucional.

La perspectiva que ens dona el pas dels anys ens permet avaluar amb exactitud l’impacte de la proposta, massa avançada democràticament per resultar acceptable en el marc espanyol. Segueix sent, al meu parer, la millor defensa de l’autodeterminació, però seguir lligats a ella en el context actual pot resultar, fins i tot, contraproduent per a l’independentisme. Crec que la boirosa concepció de l’anomenada taula de diàleg n’és també, en part, víctima col·lateral.

Un cop descartada la possibilitat que la concepció de la democràcia a Espanya assumeixi la crida democràtica catalana, només queda la tradicional via de la confrontació nacional, en què el primer pas és el reconeixement de les nacions distintes. Un reconeixement que, fins i tot si d’entrada no és explícit, serà benvingut si es produeix a través d’un canvi en els marcs mentals i polítics implícits, contradient l’emmarcament autonòmic desnacionalitzant i uniformitzador.

“No pensis en un elefant”, deia George Lakoff, el gran divulgador de la teoria dels frames (els marcs cognitius) per mostrar-nos que no hi ha res com aconseguir la negació constant d’una idea per enfortir-la. És la indiferència, no la negació, la que fa desaparèixer. Cal fer que el govern d’Espanya i la política espanyola ho neguin tantes vegades com calgui, tantes com les plantegi el govern català, si volem que s’assumeixi el reconeixement.

La definició de la taula de diàleg no ha estat fàcil. Per a alguns només ha de servir per aconseguir un referèndum pactat i l’amnistia, objectius que, a curt termini, difícilment estan a l’abast. El fracàs previsible en aquest front la invalida als ulls d’aquests independentistes. Tanmateix, el reforçament nacional (extern i, de rebot, intern) no pot ser menyspreat per algú que aspiri a un estat propi.

La taula ha de ser una eina per al reconeixement nacional, cal plantejar-la exclusivament en aquests termes. Exquisidament i insistent en aquests termes. Subtilment, si cal. Un espai de diàleg, resultat d’un procés sobiranista inconclús fruit d’una potent mobilització social i política –i això també cal reivindicar-ho–, entre el govern d’una nació que vol parlar amb el govern d’un estat plurinacional, de tu a tu, en aquests termes i sobre aquests termes, digui el que digui l’altra part. (El canvi de marc no depèn de la seva resposta.) Plantejant totes les propostes i derivades que aquest fet implica, i cap altra qüestió. Ja hi ha altres espais per negociar polítiques públiques, processos de descentralització o acords de legislatura.