Diàleg i alternativa

El passat 9 de gener, fa vuit mesos llargs, aquest diari publicà en les seves pàgines de Política una informació a quatre columnes sota el títol "Borràs ‘enterra’ la taula de diàleg". En el text s’hi explicava que l’aleshores cap de llista de JxCat per a les eleccions del 14-F havia desdenyat la taula de diàleg convinguda entre ERC i el govern de Pedro Sánchez, tot descrivint aquells que hi donaven crèdit –és a dir, Esquerra– com “l’independentisme menys problemàtic i dòcil”.

Si invoco aquest precedent –n’hi ha molts altres de disponibles– és per evidenciar que el rebuig dels juntaires a la fórmula de negociació acordada pels seus socis-rivals republicans ve de lluny; no va sorgir la setmana passada al voltant de si Sánchez acudia a Barcelona o no, de si els representants de Junts a la cimera del dimecres 15 havien de ser o no consellers. Això últim constituí més aviat la coartada per no participar-hi tot fent-se les víctimes d’un veto.

És a dir, que les discrepàncies tàctiques, potser fins i tot estratègiques, entre els dos principals partits independentistes, els que participen del govern de Pere Aragonès i al mateix temps pugnen pel lideratge del Procés, són tan notòries com antigues. És perfectament legítim. Més encara: l’escepticisme de Junts davant del diàleg amb l’Estat resulta ben comprensible si considerem que, fins avui, Espanya no ha estat mai capaç de resoldre un problema territorial o de sobirania en una taula de negociació. Mai.

Allò que, a parer meu, resulta preocupant de la divergència tàctico-estratègica entre ERC i Junts no és que enterboleixi la governança diària del país, sinó una altra cosa: que, mentre l’aposta d’Esquerra, equivocada o no, és força clara (pragmatisme, gradualisme en l’assoliment dels objectius finals, voluntat d’eixamplar la base del moviment i d’acumular forces, de carregar-se de raó també de cara a Europa...), el full de ruta de JxCat i els seus entorns per arribar a la meta apareix poc o gens definit, més enllà de la radicalitat verbal, de la referència a la “unilateralitat”, de l’“apreteu” del president Torra i de la desqualificació dels rivals-socis com a fluixos, dòcils, venuts o, en el pitjor dels casos, traïdors.

Perquè, a veure: si la taula de diàleg no traurà cap a res perquè Pedro Sánchez és un tafur sense la menor voluntat de compromís, perquè la part espanyola erigirà la Constitució en un mur infranquejable, perquè àdhuc en el cas que hi hagués algun acord substancial ja s’encarregaria un poder judicial afí a Vox i al PP de tombar-lo... –i repeteixo que de motius per témer tot això en sobren–, aleshores ¿quina és l’alternativa? ¿Cremar contenidors? ¿Tallar carreteres i ocupar permanentment l’aeroport? ¿Quins són l’abast i els límits precisos de l’eufònic concepte desobediència civil no violenta?

Hi ha compatriotes als quals els molesta que s’utilitzi el concepte independentisme màgic. Però ¿de quina altra manera podem conceptualitzar el crit de la senyora Elisenda Paluzie, líder de l’Assemblea Nacional Catalana, durant la recent Diada: “President, faci la independència!”? ¿En què consistiria, segons aquesta visió de les coses, fer la independència? ¿En sortir al balcó de la Generalitat i proclamar-la, com qui formula un conjur? ¿Per fer-la efectiva i defensar-la com, amb què? ¿Per acabar com el govern Companys –que ni tan sols havia proclamat cap independència– la matinada del 7 d’octubre de 1934? 

A mitjans del darrer agost, en unes declaracions periodístiques, la ja esmentada senyora Paluzie advertí que, en cas d’assolir la independència mitjançant una “DUI efectiva”, això comportaria “mesos de caos”, se sobreentén que caos polític, econòmic, social, en els subministraments i les infraestructures, etcètera. I bé, ¿quin percentatge no ja de la població de Catalunya, sinó dels independentistes convençuts, està disposat a assumir els costos i les conseqüències d’aquest “caos”? ¿És raonable imaginar un escenari d’aquesta mena sobre la base d’un referèndum heroic en molts aspectes, però en el qual participà un 43% del cens electoral?

Com diu la dita popular, prometre no fa pobre, i alimentar expectatives fantasioses tampoc; però de formacions polítiques amb experiència i vocació de govern caldria esperar-ne una mica més de rigor i de coherència. Al capdavall, durant l’anterior legislatura, quan Junts ostentava la presidència de la Generalitat, no es produí cap acte d’unilateralitat significatiu, i les desobediències gestuals només serviren per inhabilitar el president Torra.

Des dels comuns s’han afanyat a reclamar l’exclusió de JxCat de la taula de diàleg, del govern i quasi de la vida civil, com a successors de la detestada Convergència. Un cop més, als hereus de la darrera i pitjor Iniciativa el sectarisme els ofusca la intel·ligència. Si el que somien és dinamitar l’actual majoria parlamentària i afavorir la formació d’un tripartit entre ERC, el PSC i ells, aleshores haurien d’entendre que Junts –almenys el Junts que es manifestà la setmana passada– els és més útil dins del govern que fora.