Els lingüistes, amb Jesús Tuson al capdavant, han fet esforços notables per desnegativitzar el terme dialecte . El fan sinònim de varietat i afirmen que una llengua només la podem parlar a través d'un dialecte, perquè no és res més que la suma de les seves varietats.
Però l'ús popular l'associa a una manera de parlar que no arriba a llengua i que estigmatitza socialment els que el fan servir. I és tan cert que res que sigui lingüístic el fa inferior, com que, històricament, parlar certs dialectes ha tancat portes.
Desafiant tots aquests prejudicis, avui joves catalans procedents de les varietats més allunyades del central, mantenen (quan ja fa anys que viuen a Barcelona) els seus trets dialectals, tot i que també són capaços de parlar i escriure l'estàndard força millor que molts barcelonins.
Mantenir amb orgull el dialecte és profundament coherent amb la lluita per salvar el català. En altres paraules, la defensa del català només crearà complicitats si el món entén que és la nostra manera de defensar la diversitat lingüística. I per fer-ho creïble, primer hem de respectar la diversitat interna de les llengües.
És just el contrari del que va fer l'altre dia el nostre president quan va dir que a alguns nens andalusos quan parlen castellà no se'ls entén.
Jo li diria dues coses. Primer, que a casa seva ningú té cap problema per entendre'ls. I segon, que perquè Mas entengui perfectament els nens andalusos i gallecs cal una lluita aferrissada contra la diversitat lingüística que crec que als catalans no ens toca abanderar.