Una Diada de transició
Ençà del 2012, la celebració de la Diada, més enllà dels actes estrictament institucionals, s’ha convertit en un terreny de joc exclusivament reservat a la mobilització independentista. No hi ha hagut espai per a la catalanitat laica, els subjectes de la qual es van anar retirant de l'esdeveniment, ja que no s’hi sentien còmodes, com tampoc convocats. Quan, gairebé de manera exclusiva les banderes catalanes quadribarrades van quedar rellevades per estelades molts van sentir que aquell no era el seu lloc, ni tampoc la seva festa. De fet, va deixar de ser una festa. De ser una celebració de tots, amb símbols i sentimentalitats diverses que convivien, se la va convertir en una manifestació excloent en la qual, a més, cada any augmentava l’aposta de la radicalitat i la parcialitat, amb performances més complexes i eslògans més empetitidors. Políticament, però, les coses han canviat. La ciutadania de Catalunya ha apostat per girar full i tornar a la situació de concòrdia i al principi de realitat que, potser, mai s’havia d’haver abandonat. Arribats al 2024 i amb Salvador Illa presidint la Generalitat semblaria que aquest any hauríem de tornar a celebrar la Diada com fèiem fa una dotzena d’anys, amb normalitat i sense confrontació. Intueixo que ho recuperarem, però, malauradament, no encara.
De manera general, l’independentisme viu immers en la frustració després de no haver assolit l’horitzó fixat ni està en camí de fer-ho. Especialment, entre les bases que van creure de bona fe en la possibilitat d’arribar a l’escenari dibuixat, el seu desencís resulta tan evident com difícil de tornar-los a mobilitzar. El conflicte intern, personal i d’estratègies és tan gran que ha tornat impensable que l’independentisme es manifesti conjuntament. Lluís Llach i l’ANC branden una representativitat del moviment que ja no tenen en la mesura que són part, apostant per un voluntarisme i per una recuperació de la reafirmació en els postulats, o més aviat mites, del 2017. Tal com han plantejat la manifestació ja expressa que no tenen gaires esperances d’èxit. Continuen apostant per eslògans i dinàmiques excloents del conjunt de la catalanitat. Pretendrà ser la Diada independentista multitudinària d’altres edicions, però ben segur estarà minvada d’energia i de gent, i expressarà una mena de cant de cigne de què podia haver estat i no fou.
Transició expectant per a tota la catalanitat que es va sentir expulsada. Encara desconfiança per sentir-se utilitzats i partícips de mobilitzacions que no els interessen ni els atenyen. El descreïment amb relació a una festa que va deixar de ser-ho continuarà mentre no es facin passos notoris per tornar a una celebració integradora i reivindicativa en termes assumibles per a tothom. Per això, l’ha de convocar una altra gent. El catalanisme o és un espai comú de tolerància a sensibilitats molt diverses, o no serà. Recuperar el lloc de convivència, d’afirmació de catalanitat sense exclusions. Els sentits d’identitat i de pertinença són extremadament plurals i poden –i haurien– de conviure amb respecte i harmonia. Així ha de ser quan desaparegui el sentit de superioritat i imperin de nou els valors democràtics.